marginàlies

17 hores en un lloc, en una possessió o en un mas que acaba de vendre’s i el que sent i hi viu una dona que hi va néixer i s’hi va fer, en un intent gairebé desesperat per rehabitar un temps esvanit que no troba consol en el present. Aquest podria ser el marc d’”El temps habitat” de Maite Salord editat per Proa.

Sí, després de vendre el lloc, envaïda per totes les recances i els temors, n’Àngela hi retorna per adonar-se que “aquestes parets seques que ja sabia que no protegeixen de res” l’enfronten al passat, a la família i els seus silencis, al seu germà còmplice de jocs i entremaliadures però esmunyedís mort quan no calia, a la vida paral·lela i abnegada dels amos del lloc, a les renúncies i a les servituds de les aparences quan s’assoleix un estatus social prou alt. I tot per adonar-se que: “La memòria és indòmita i la vida és feta de retalls que van i venen sense control. Recuperar el temps passat és endinsar-me en un terreny que canvia constantment”.

Aquesta visita de 17 hores al lloc venut perquè era la millor sortida, però, també li farà veure que “uns estranys ocuparan una part de la meva vida sense saber-la. Sense tan sols imaginar-se-la”. Una vida, veurà clar, que “la va començar l’avi. Ell va traçar el camí de la família i ningú ha sortit del solc”. Unes noves vides, un nou temps, bastit damunt la seva avior, damunt el seu temps habitat que a partir del moment de la venda ella haurà de carregar per sempre sense tenir espai perquè reposi, perquè sigui novament habitable.

I no sols això, sinó que aquests nous propietaris “no sabran mai els noms d’aquesta terra. Pedrera fosca, vorera de tramuntana, pleta de sa roca, tanca de s’era, de sa bassa, des garrovers… Noms fixats en un mapa dels records que no està en venda i que potser per això és tan fràgil”. Perquè els noms fan ser totes les coses, tangibles o no, com són; i tots els espais que ens contenen vivències i memòries, i, sobretot, el temps en que tot això és i es desplega.

Sí, quan es perden els noms de les coses, es perden per sempre més i desapareix i tot el temps en què aquestes coses, aquests noms, eren ells per a nosaltres i amb ells cohabitaven.

Fa bé, la lectura d’”El temps habitat”, perquè, malgrat tot “la claror sempre torna”.