marginàlies

Quid Pro Quo edicions, molt encertadament enguany que celebram l’”Any Llompart”, acaba de publicar “Mentre em resti un bri d’alè. Josep Maria Llompart de la Peña: un home polifacètic al servei del país”, de Pilar Arnau i Segarra.

Es tracta d’un treball acurat -finalment reeixit- que defineix amb precisió què pensava, què va dir i què va fer Josep Maria Llompart, una de les figures més importants de la literatura catalana dels darrers seixanta anys; i una figura igualment capital en la vida social, cultural i política de les Illes Balears dels darrers decennis.

Llompart considerava que “l’escriptor, l’intel·lectual en general, té un deure amb la pròpia societat i amb el propi país. Jo no crec en l’intel·lectual dins la pròpia torre d’ivori, desentès de tot, desentès de la pròpia circumstància històrica. És a dir, indiferent a determinats problemes de caràcter sociològic. Jo no el veig deslligat de totes aquestes qüestions”. I d’aquí, amb tota lògica, la seva activitat polifacètica que apuntava a un únic objectiu, com s’especifica en el títol d’aquesta obra: el servei al país.

Un país, val a dir, que forma part d’una nació que “arriba fins allà on, naturalment i sense solució de continuïtat, l’idioma arriba”.

Una obra essencial, aquesta de Pilar Arnau,  per conèixer Llompart i tot el que ens ha llegat i per conèixer, igualment, el temps en què va bastir tant la seva obra literària com el seus plantejaments sociopolítics i el seu incansable activisme cultural. Un estudi, en definitiva, ben resolt i documentat que cal atendre si ens interessa saber qui som i d’on venim per mirar de ser capaços de definir un avenir comú amb criteri propi.

Arribat aquí convé recordar el que ens indica Llompart: “Cal partir de les arrels i remuntar branca per branca, cercle per cercle, si volem assolir l’autèntica dimensió del nostre ser humà i del nostre ser civil. Trencau una sola baula d’aquesta cadena i haureu perdut la vostra pròpia identitat; prescindiu d’una sola de les àrees culturals que us pertanyen, i caureu dins la més sòrdida de les incoherències: haureu deixat d’ésser qui éreu”.