marginàlies

Ha mort J[erome]. D. Salinger. Diuen els diaris que fonts familiars o de la seva representació indiquen que ell emfasitzava que estava en aquest món, però no en feia part. Certament, el seu refús sense contemplacions a l’exhibicionisme cultural demostra que la seva raresa extrema contenia dosis molt altes de coherència. I que defensar la seva virulència contra els espoliadors de privacitats, el menà a la  reclusió per aconseguir ser ell per sobre de qualsevol altra consideració. Probablement no li agradaria que ningú el volgués prendre de model per res que no fos autoexigència, però tanmateix la seva sociopatia prestigiosa; aquesta mena tan seva de ser misantrop carregat de causa, embruixa, et crida amb bones arts.

És clar que només qui ha parit “The Catcher in the Rye” pot aixecar murs i recloure’s ermitanament. I ser malcriat. I viure malsofridament 91 anys! Ser així, com ell, en el món, també és possible. O ho hauria de ser. El món ha de fer lloc als que no en volen fer part de la manera que qui mana n’obliga. Entre d’altres raons, perquè no només hi ha una manera de ser-ne, d’aquest món.