marginàlies

Té molt minvades les capacitats intel·lectives, raó per la qual es perd cada cop que va per Ciutat, ha d’anar acompanyat per tot, sobretot als actes mèdics i a les gestions administratives, i se li ha de repetir més d’una vegada el que ha de fer de manera immediata. Ha sobrepassat els seixanta-cinc anys i podria passar per un asceta: parla poc, li agrada entotsolar-se, menja el que vol -llépol com una serp- i dorm més del que és recomanable. Malgrat tot, és sociable i sembla que no sap què és la irritació. La mirada, que per la seva blavor podria encomanar tota mena de seduccions, diu ben clar que no veu precisament allò que mira i que mira des d’una inconsistència aclaparadora.

És mediterrani, ha viscut al carrer temporades llargues i en una d’aquestes estades diu que li robaren tota  la documentació. Per recuperar-la no li queda més remei que retornar al seu país i en les condicions en què es troba no és possible que hi vagi sol. En parlar poc, no se sap res de la seva peripècia vital. A més, té la llengua de pedaç i costa capir el que diu.

Per tot això, la seva fragilitat sobrepassa qualsevol extrem. Té nom i llinatges, clar, és qualcú, evidentment, però no té cap document que ho acrediti i sense aquesta acreditació se’l condemna a uns llimbs administratius certament kafkians. És ell, fet de carn i os i esperit, però no és ningú, ves per on. Administrativament -fent un esforç per imaginar-nos que les gestions administratives són un joc- és de mel i sucre. Però no, no juguem a res: tot ell és un drama.