marginàlies

Està molt amoïnat pels acúfens que cuiten de fer-lo tornar boig des de fa un grapat de dies. Està en mans de metges i de proves diagnòstiques, encara no n’ha tret res en clar, per tant, i no obstant està ben segur que aquest fregit dins les orelles que no deixa acabarà amb una presbiacúsia, avant-sala de la mort de les oïdes.

És en el moment d’intentar adormir-se quan la fregidora està a ple rendiment dins les orelles i la fritura es fa més intensa, creu, per molt de medicaments que prengui per no capficar-s’hi. No és gens bon prenedor perquè no pot evitar llegir els prospectes, insistint en els efectes secundaris, i acaba destarotat, sentint els símptomes claríssims dels set mals que l’han de mortificar fins a la mort. Però aquesta vegada la malura no el deixa viure i prendria o faria qualsevol cosa perquè cessàs el turment.

En ple desfici es veu en la pell de  Beethoven, que es desesperà en tornar sord, tant que pensà matar-se. Ell no es considerava taciturn, per molt que la gent l’hi tengués: no podia suportar estar amb gent i no sentir el que deien, no poder entrar en conversa com tothom, i per això cercava el camp, els silencis que obre i la possibilitat que ofereix per defugir el contacte humà. Diuen que va estar dos anys reclòs, mantenint el contacte amb comptadíssimes persones perquè estava, deia, empegueït de ser sord. Ella era música i no sentir-se era una creu insuportable.

No va tenir una vida gens plàcida, Ludwig van Beethoven: son pare, maridat amb el suc, l’explotà i el maltractà obsedit en què fos un nen prodigi com ho va ser Mozart. Ho passà molt malament, de petit i jove, i per ventura per això adorava tant els doblers i el matrimoni li produïa al·lèrgia. I tanmateix tingué una “estimada immortal” que, en paraules seves, era el seu àngel, “el meu tot, el meu jo mateix”.

Sï, un “el meu jo mateix”, es diu a punt d’histèria, hauria de fer el miracle de treure-li la fregidora de dins les orelles.