marginàlies

Entre dues fosques, la que projecta el passat i la que imposa el present, Antoni Vidal Ferrando ha bastit magistralment la seva darrera obra en vers titulada així i editada per Proa a la seva col·lecció “Els llibres de l’Óssa Menor”. Té l’honor, ben merescut, de ser el número 400 d’aquesta mítica col·lecció de poesia.

La reviviscència, les veus més vividores del passat que ja no es perceben amb prou nitidesa s’enfronten, per dir-ho així, amb la perplexitat, la violència i les amenaces de tota mena d’un present aclaparador.

El poeta enyora les pluges verdes dels somnis inviables i lamenta que Del carrer on vaig néixer només queden despulles, / entreclarors, somnis crucificats. Evoca el passat en el que La guerra encara era a tocar de mà i on Persuadit, jo feia els meus pecats / mortals i venials amb macs dins les sabates. Rememora amb nitidesa pluges de roses, possibilitats, / melodies, seda, cites d’amor, / verds menta, vastituds, illots paradisíacs” i sobre els records es demana ¿Qui deu ser que rega els meus amb metzines?

I sent el present com si fos dels corbs -¿Què cerquen aquests còrvids?- i el món com un joc còsmic de clarobscurs del qual Jo no me’n surt. No sé si he de recórrer al ciberespai o si he de tornar a llegir Charles Baudelaire. Com si la lectura ja no fos vivificadora i l’escriptura hagués deixat de ser font de vida: amb tot aquest desori que presideix / els afers de la tribu, quan ja albir el camí / orc de les acaballes, no sé com ho he d’escriure.

El poeta viu en una sendera de túnels i malsons / que mena fins als límits on m’espera el silenci i es plany que tornin els que “Avancen i exasperen mar i terra amb la ferocitat dels seus himnes. […] Ben aviat passaran a l’acció, pararan emboscades, de cuneta en cuneta, voldran aniquilar-nos amb encanteris i glavis. Les seves veus infaustes, fan plorar els violins i maten les begònies. Definitivament no entén aquest present, aquest bugat / de tòxics, de peixos morts, de desdenys, de confabulacions… I per això, per aquesta impossibilitat d’entendre el rigor present, A vegades és com si ja hagués començat a no viure allà on visc… Però no viure no és morir.

Un temps, en definitiva, on ja fa estona que els tenors de la tribu desentonen” i que plou desconcert, incalculables agents infecciosos. I per ventura per això, Fa estona que em criden des dels avencs inescrutables del país dels morts. / De segur que no és la mare ni el pare. / Hi ha massa impietat, excessos, grunys; molta d’escòria i gens de tendresa, es plany, mentre es demana consirosament ¿Com és que aquests galls canten si els meus ulls són dos eclipsis de sol? o de pedra, dirà en un altre vers. I encara rebla: Sever, baralladís, el sol se’m ve a pondre / dins els dilemes de la boca.

Cap poema no és balder, en aquest magnífic “Entre dues fosques”; cada poema, una baula, un nus per pujar la corda de l’obra i arribar al cor: Jo sempre havia estimat les paraules. / També les que ara cerc i les ones s’enduen. Queden, tanmateix, les paraules: Hi ha vespres que somnii que dansen totes nues. I a través de les paraules arriba la persistència: Però no m’han de veure defallir / persistiré fins que acabi la tinta / o fins que no quedi cap estrella”, amb la seguretat que Un dia o altre podrem prescindir / definitivament de dogmes i censures” i Sense recel, direm els nostres noms, / tots els colors de l’arc de Sant Martí.

Extraordinari. El final d’una lectura en reclama una altra.