marginàlies

La lectura no aconsegueix estimular-li l’atenció que esperava. Per comprar la novel·la, d’un autor jove que desconeixia, es va deixar endur per la crida de l’editorial. Es va deixar ensarronar. Llegeix com si repuntàs, com si despreocupadament fes voltar un dit humit per la vora d’una copa de vidre per tal de fer-la cantar; com si el que llegeix el fes parar a un camp ressec, calcinat, sense turons per fer-hi pujar la recança i la fugida.

En passar de la pagina setanta-set a la setanta-vuit, al marge dret del llibre, entre les retxes setze i disset de la pàgina setanta-nou, hi veu una taca de tinta, un punt negre de dos mil·límetres de diàmetre que el xucla, com l‘estrany impertorbable d’una festa que acapara totes les mirades; com un pèndol d’hipnosi. No sap que hi cerca ni què hi pot trobar, en aquella tara amb entitat insuficient per reclamar el retorn del llibre, però s’hi aboca sense calcular-ne les conseqüències.

I de sobte, de la fosca negra en neix la partitura de l’adagi per a cordes de Barber i s’enlluerna amb la fogonada. No hi ha cap ombra ni cap dubte en la concentració que li provoca. Ho pot sentir tot, n’està més que segur, i consent que la pena en estat pur, sense additius, esdevingui continent i que d’ell en provingui una pluja de tristesa que l’amara tot sense deixar-li fang als peus.