marginàlies

Vaig saber que Antònia Serrano ens havia deixat ahir horabaixa tard, lluny del meu cau. Entre això i l’atabalament, no vaig poder acudir tot d’una a cap dels seus escrits perquè em fessin companyia en aquella hora trista i entabanada. Avui dematí, ben de jorn, a la nova nau de Can Gazà que estam posant a punt per acollir el nou taller, just davant els prestatges que acullen els llibres que s’ofereixen per seguir dient fort i clar que llegir no emmetzina ni mata, misteriosament i estranya la mirada s’ha topat amb el llom del llibre de poemes de n’Antònia “Massa mites”, que el 1998 li edità Documenta Balear i l’hi il·lustrà Josep Coll Bardolet. L’impacte de la troballa m’ha sacsat de valent i no he dubtat a atribuir-li lliçons taumatúrgiques: n’Antònia feta vers a casa dels més pobres s’acomiadava d’ells i de mi amb una deixa testamentària corprenedora, que altra cosa no és el seu poema “Rebel·lia”:

Jamai no podrà silenciar-me cap mordassa,
àdhuc amb la llengua amputada cridaré.

Puc restar mut, mes no callat, ans,
amb l’udol del vent que enfolleix el penell,
el cruixit d’un vaixell a l’ull del cicló,
la crepitació del foc quan calcina el bosc,
el soroll esgarrifant de la fam,
el plany d’un nadó abandonat,
el ferotge odi del xenòfob,
l’esclat que sembra de metralla la innocència,
i el galop apocalíptic del cavall,
composaré una simfonia punyent,
desenfrenada, discordant i patètica,
veu i missatge de la meva rebel·lia.

Per lluny que te’n vagis, Antònia, la gent de l’Obra Cultural Balear estarà sempre amb tu.