marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 de desembre de 2009
1 comentari

SEGUINT EL CONTE

Aixecaren la vista les quatre persones que entraren a can Contador i a l’altra banda de la taula llarga -de menjador antic- que usava d’escriptori, un esplendorós paner de fruita acabada de collir els embafà la mirada. Les pomes que coronaven el cistell encara regalimaven la rosada. I rere la fruita, el capçal del balancí en el que Contador llegia. A tothora llegia i tenia molts d’anys, Contador, ningú de la vila no en sabia exactament quants. Els més vells sempre l’havien conegut igual: estacat en una edat juganera, entre la cinquantena i els cent –i llargs, a parer d’algú. En devia tenir molts, tanmateix, perquè havia donat nom al pujador on vivia; i ni els més revellits recordaven cap altre nom per designar ca seva.

I sol, tothom el recordava sol, però ningú no se’n preocupà mai: en Contador s’afaitava diàriament a cal barber Blai i es rentava de cap a peus cada dissabte; i feia la bugada i planxava i tot, com si en ell fos natural allò que en altres mascles era comportament desviat. No ho era gens, invertit, en Contador; ben plenament, que mirava les dones que més li agradaven i bé que polia el verb per acaramel·lar-les. No es casà amb cap però per ca seva n’hi passaven moltes, a cercar una gerra d’aigua de la seva cisterna o quatre brots de moraduix.  També hi passava la patuleia a cercar serves –en el corral hi tenia server, venturer, com jo, solia dir- quan n’era el temps, o la solució a una regla de tres toixarruda. Ningú mai no va reparar que vivia sol perquè permanentment estava amb qualcú i sempre tenia una paraula melosa a punt per qui fos. En Contador, tot i que no era gaire alt i pegava per caquèctic, es feia ben visible, tramant conversa sense importar-li amb qui i tothom n’estava encantat. Les inquisicions i requestes hi sobraven, per tant. Les tres dones, en topar-se amb el balancí, es miraren tot tement l’ensulsiada. I demanaren clemència a l’home, que avançà cap al cap de taula. Com més avançava, més intensament i dolça inspirava la flaire de les pomes, que debades es demanava d’on havien sortit, car a la vila no hi coneixia cap pomera. No es torbà gens, tanmateix, a maleir tanta benanança en trobar-se amb el cap d’en Contador, que jeia enterra, cara alta. Tenia posat el somrís de sempre, afaitat de fresc i aquell toc de murrieria que li estirava la pell de la cara i li llevava anys a cabassos. L’home que el trobà, si no hagués entrat a Can Contador esvarat pel seu silenci persistent, hauria perjurat que dormia i plàcidament. I tanmateix els ulls mig oberts de Contador mirant un ram de magnòlies blanques que jeia vora ell li deien sense perdre cap consonant pel camí que era mort. S’entretingué, l’home, a admirar les magnòlies, no fos cas li amagassin el desllorigador d’aquella escena tan absurda com impròpia d’un gentilhome com Contador. I formulant la reflexió, es topà amb una tarja entre l’índex de la mà esquerra de Contador i les magnòlies que semblaven posades a posta en aquell lloc que indicava:

 

Si vaig viure d’amor

quan ningú me’n donava,

no puc plànyer morir

sol, estalvi de besos.

 



Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.