marginàlies

com per art de màgia l’arreplegava
tota oferint-li bocins de regalèssia
perquè fes com cal el llit a la memòria,
deia als més vells que no el perdien de vista.
I els parlava melosament, amb paraules

noves de trinca, del temps de les lluernes,
quan la llum d’ué sols feia coloraines
i tot el mon cabia a les mans en conca.
Era cuidador de rondalles i estàtues,
de romanços i de ruïnes que parlen,

deia fluix, com en secret, i que empeltava
el que convé retenir de les vivències
passades en el present que va de grapes.
I tan inesperadament com venia,
desapareixia sense deixar rastre,

encara que la gent del poble sabia
que l’estiu següent tornaria amb les celles
empolsades i el cabell en rebel·lia
regalant regalèssia a la canalla.
N’hi ha que asseguren que mai no ha existit, l’àugur,

que tot plegat és fruit de la neciesa
col·lectiva que engendra escurçons i monstres.
Ho afirmen aquells que en llurs braços no hi veuen
tanys d’ahir, ni empelts de l’avior a les branques
del present que no tem els mags ni els profetes.