marginàlies

Feia temps que no la recordava quan d’habitud ho faig -em sembla que el darrer pic va ser dia 5 de gener, el dia que va morir fa quinze anys- i se n’ha revenjat: anit l’he somniada en un estat lamentable i en un indret engrutat quan ella va ser sempre pulcre en l’aspecte.

Durant catorze anys em custodià els manuscrits i atengué les meves lectures. I em reconfortà en temps flacs, com celebrà ostentosament els goigs. Entre nosaltres no hi havia secrets i ens estimàrem amb una intensitat que encara perdura.

No era molt sociable o, més ben dit: sabia a qui havia de fer cas sense caure en la pesadura, de qui s’havia d’allunyar i a qui s’havia d’enfrontar. Noble sí que ho era molt, i pacífica i pacificadora. I, evidentment, caparruda perquè era llesta.

Jo no he estat mai animaler, això és, afectat de tenir animals. Som d’aquells que, en haver declarat aquesta no afecció afegien immediatament que, malgrat això, no farien mai mal a cap animal, com si els animals, pel simple fet de ser-ho, podien rebre llanderades de la bèstia humana autoproclamada superior. Per això, quan ella entrà a casa va veure prou bé la meva recança vers la seva presència i es proposà, si no tornar-me animaler, almenys que l’acceptàs a ella com la millor confident. I ho aconseguí, ves.

Na Xima era una fox terrier de pèl dur, amb documentació acreditativa de la seva sang pura. Essent blanca -només amb una taca fosca a l’anca esquerra- i en tenir les puntes de les orelles per amunt i no per avall com les han de tenir aquests cans amb pedigrí (em vaig negar en rodó a operar-la), era talment en Milú, el ca d’en Tintín, fet que afavoria que molta gent se li acostàs expectant dient-li per aquest nom.

En el somni d’anit na Xima estava davall una taula d’un restaurant elegant de moltes estrelles muntat en una terrassa amb vista privilegiada sobre la badia, ajaguda com la seva darrera nit que va fer sota el meu esguard, damunt una flassada llardosa, sense plat de menjar i amb una llauna rovellada per a l’aigua. Clar que m’hi he atansat desesperat, plorant i sense alè per rescatar-la d’aquella ignomínia, però a punt de prendre-la, ha aixecat el cap d’una revinclada i m’ha mostrat els claus com mai no ho havia fet. El seu gruny m’ha paralitzat.

M’ha costat refer-me de l’ensurt i fins que no li he contat el malson, fent-la rebentar de riure, no s’han esvaït els detalls del somni.