marginàlies

“Venga, anima’t, sant baró”, li deia fent-li massatges desentumidors als músculs oblics dels seus ulls encara esgarriats, parant més esment al que callava que al que expressava amb una quietud de cos que l’espantava. Era tan bo d’atabalar, pensava. I quan s’atabala, en lloc d’inhibir-se, s’exalta; i exaltant-se, fa pagar la bogeria a qui té a la vora.

Atabalat, perd l’oremus, el respecte i el temor de Déu, diu sovint una tia seva. Ara, però, minuts abans de les nou i en aquella sala de cures intensives ella voldria pagar els plats romputs de la inhabilitat del seu home a tractar atabalaments perquè, en aquells instants, ell no es caga en res i no fent-ho crida tots els mal presagis.

Ella sap que ell barrina i quan ho fa estant atabalat i sense exaltar-se, acaba per castigar-se amb una impietat que esborrona. I quan s’atupa, no-res li distreu els assots: es recargola, s’enclosca i, aïllat i ben nuat, compleix la penitència que s’autoimposa: fixa la mirada en qualsevol indret, apaga els seus fars i retira les balises perquè ningú no vegi com, a les fosques, s’autoexilia.

Fa tombs per la desraó, s’emmiloca fins que s’afarta i quan s’ha maçolat prou, retorna al tràfec quotidià com si vingués de la fi del món.

“Som un cagat que alena l’agònic sospir de la derrota”, deia el haiku que ell deixà enganxat a la gelera de casa hores abans de l’accident. Era habitual, que enganxàs versos al mirall de la sala de bany, a la lluna del guarda-roba o al vidre de la porta del menjador que s’abocava al rebedor, tot depenent de l’efecte que volia que fes el vers o la pensada. No eren purs, li insistia ell, els haikus que componia,  però, enamorat de les pedrades enmig de les celles, afirmava, adoptava les disset síl·labes orientals que volen concretar la integritat del moment  per gravar succintament i clara les seves convulsions emotives. Fins a aquest punt era contradictori, el seu home. S’entestava a ser racional i tanmateix no ho sabia ser perquè la recreació de tot el que percebia li sortia per les orelles i les paraules.

I malgrat tot, sa dona, aquell vespre, ajaient-li les celles com feia ell mateix quan l’angúnia l’atabalava, enyorava la guilladura productivíssima d’aquell home que no dubtava a qualificar com a “seu”. Volia  rescatar aquell sac emotiu –ara inert- de la incertesa d’una memòria que no anava d’ell per culpa d’un  capritx de l’atzar. Tanmateix estimava el torbament esburbat del seu home perquè el desconcert que patia no li impedia expressar amb les paraules adients un atac de tendresa, per exemple. Ho admetia davant qui fos: ell tenia el do d’apaivagar constitucions nervioses, com la seva. Tenia la mà trencada en descarregar caps afeixugats i era generós amb el temps que dedicava a desfer nusos mentals o emotius en caps aliens. Això sí, quan s’esborneiava i no hi havia forma de trobar els estreps per ensellar-se a la calma, esfereïa.

Per això, aquell vespre, també a ella li costava avesar-se a les fosques dels senders interns del seu home. Aquell vespre, finalment, li feia nosa el haiku del seu home que més l’inquietava: “L’aire no floreix: les cases no fan renou quan s’enderroquen”.