marginàlies

El llibreter Marçal sempre va voler fer honor al seu homònim poeta romà, amb les seves puntes de sorna i crítica a tot i a tothom. Es vanava d’anar sempre contra corrent perquè era l’única manera, deia, de sentir la carn alçurada, és a dir, viva.

En Marçal havia estat capellà i n‘havia sortit quan s’usava, quaranta anys enrere, simplement per erotòman propens a deixar-se seduir per tota mena d’imatges pornogràfiques, proclamava sense que ningú l’entengués. En veure dona, però, perdia el corbam i per esplaiar-se la fortor que li envermellia la cara i quelcom més, li recitava en llatí la punta de qualsevol dels epigrames obscens de Marc Valeri Marçal, que traduïa seguidament a l’astorada dama amb paraules dolcíssimes que res tenien a veure amb el que deia el Marçal romà.

Era insòlitament llest i molt cultivat. Barallat amb la competició i agressiu amb els competidors, l’única ambició que admetia era acumular coneixements i experiències per mantenir sempre trempada la seva erotomania malparlada i per evitar, ensems, l’avorriment letal dels mediocres i pusil·lànimes. Tanmateix, rere aquell sallent de brutalitat oral gens ofensiva ni menyspreadora, al costat d’aquella sornegueria seva tan castradora de mauleries i conveniències, s’hi amagava un toll de saviesa que sortia a prendre el sol de tothom convertida en tendresa.

Una sensibilitat aclaparadorament sincera que ell havia testimoniat en vint-i-cinc sonets que dedicà a una amant casada de qui s’enamorà bojament. Qualque pic, davant algun client amic, en recitava algun, d’aquests sonets esplèndids i indefectiblement acabava plorant perquè, en el moment de partir amb ell, la dama anhelada preferí la seguretat adúltera del seu marit.

Amb amargor, el llibreter Marçal lamentava que això i tot l’unia al poeta tarraconense Marçal, que era deixeble de Càtul, i Càtul s’enamorà desgraciadament de Lèsbia a qui també dedicà vint-i-cinc poemes encisadors.