marginàlies

Quan l’alba desvetlla Can Gazà i ja troba els gazanencs desperts i a punt de començar la jornada, qui enfila el caminal torna a recordar els camins tortuosos que porten al recer de depauperats extrems en què s’ha convertit la finca des de fa més de quaranta anys. I per molt de temps que faci, segueixen corprenent les rutes que segueix l’autodestrucció. I encara més l’absència absoluta de consciència autodestructiva.

Sense anar més lluny, diumenge passat decidí marxar de Can Gazà n’Eusebi, que aconseguí quedar-se set mesos comportant-se modèlicament. Ha conviscut molt d’anys amb l’alcohol i d’aquest maridatge fatídic li ha quedat el cor en un fil. Durant dos-cents trenta-set dies ha pogut controlar la beguera, però dissabte, ningú no sap per què, s’hi tirà amb cos i ànima i diumenge, molt perjudicat, s’acomiadà dels seus companys gazanencs anunciant-los que se n’anava a treballar a Eivissa. Ningú no se’l cregué, arrossegant tant la llengua, i per això li feren les mil reflexions perquè no fes més el ruc, anés a dormir la mona i l’endemà seria un altre dia. Però n’Eusebi sempre ha presumit de ser caparrut de mena i no escoltà ningú. Demanà a un company que li cridàs un taxi i ningú no sap on li digué que el deixàs. No respon les telefonades.

Davant espantades així el cos i tot es destrempa, i serveix de poc que l’amiga i companya de causa fatigant et digui que els japonesos reparen amb laca d’or o plata les porcellanes que es trenquen perquè consideren que l’objecte trencat és més bell si es refà. Kintsukuroi, li diuen a aquest art, i podria servir de metàfora, diu l’amiga, per explicar que feim a Can Gazà i al Taller Marginàlia amb les persones i amb els objectes que necessitam, encara que no comptem ni amb or ni amb plata.

I és probable que sigui així; de fet, en tenim bons exemples. Però desfetes com la d’Eusebi embromen albes brillants, com la d’avui, que ha plagut –i molt- a l’aviram.