El recital de Paco Ibáñez amb què es va cloure l’acte institucional de la Diada de Mallorca, amb el lliurament dels Premis Jaume II, les Medalles d’Or i els nomenaments de Fill Predilecte i Fill Adoptiu de Mallorca, anit al Teatre Principal de Palma, no encaixà; grinyolà a les totes. I no per manca de talent i compromís del cantant nascut al País Valencià, amb infància al País Basc i exili francès. No encaixà i grinyolà perquè, programant l’actuació ahir, en el dia epicentral de les celebracions, no s’atengué degudament ni el marc en què havia d’actuar Paco Ibáñez ni l’objectiu de l’ocasió, que no eren altres que reafirmar la nostra condició d’illa amb propietats, vull dir amb signes propis.
Tampoc Paco Ibàñez ajudà gens a desfer el despropòsit. Es referí a la festa just començar, dient que estava molt content de participar en uns “actes d’afirmació”. Li faltà dir d’on i de què, és clar. No basta que es declari “germà” de Maria del Mar Bonet, ni que digui que l’aclaparà la pell d’argila de Barceló a la capella del Santíssim de la Seu, ni que consideràs de gran valor les obres escultòriques de Joan Costa per fer veure que sabia on era i què hi venia a fer.
Tampoc no val fer a saber sarcàsticament als qui l’escoltàvem que des que era a l’illa no havia sentit cap “idò”. Idò, què et pensaves! Hom esperà que, a banda d’aquestes píndoles innòcues per aclarir la gola, cantàs en català alguna peça, la final, com calia. Però tots els que esperàvem un gest afirmatiu vers la nostra afirmació nacional, sortírem del Principal com madò Morella, amb un dit al cul i un altre a l’orella.
Cantà Jorge Manrique, José Agustín Goytisolo, Pablo Neruda, García Lorca i d’altres poetes en castellà corprenedors, engrescadors, combatius i excel·lents, sens dubte. I també cantà una peça en gallec i una altra en basc. Cap en català, ni cap referència a la llengua pròpia de Mallorca. Digué que el castellà (o espanyol? No me’n record) era una gran llengua, cosa que ningú no dubta; i ens donà lliçons d’universalitat; i ens aconsellà no quedar-nos reduïts al nostre puntet de terra. Està bé, però som d’un poble, nosaltres, i d’això en volem fer festa i afirmació.
Abans de les seves lliçons, el pare Josep Massot i Muntaner ho havia dit molt millor, això d’obrir-nos al món. Ens animà a subscriure enteses democràtiques i solidàries –i per això justes- amb les noves societats que anam formant però recordant-nos que per aconseguir-ho hem de comprometre la nostra història, la nostra pròpia constitució com a país. Paco Ibáñez digué, a través d’una cançó, que la veu és l’única pàtria que reconeix. Doncs la nostra veu, la nostra parla, és la nostra pàtria.
Comptat i debatut, no hagués estat molt més adient que Raimon clogués l’acte central de la Diada que Paco Ibáñez, protagonitzàs la revetlla de la Diada –o el Dia- del Consell de Mallorca?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mai no serem un país normal? On s’ha vist mai que per celebrar la “nostra” diada, que en si mateixa ja és forçada, convidin un cantant de parla castellana. No hi havia cap cantant, o grup, o orquestra, que pogués cantar amb la nostra llengua? Quina vergonya!