marginàlies

El rebosteig és probablement una de les activitats més saludables i profitoses quan no es fa per pèrdua d’un objecte que es necessita amb certa urgència i que, d’habitud, mai no es troba. I no cal, per això, que es faci d’amagat.

Rebostejant t’adones de la quantitat d’andròmines que hom arriba a guardar per si un dia et fa falta o perquè l’objecte és d’algú estimat i es conserva com si fos una amulet. És clar que hi ha gent que hi té tirada, a guardar coses , i d’altres que no conserven res, que tot els fa nosa. De la mateixa manera, dels guardadors n’hi ha que adesiara fan net i d’altres que són més resistents a desprendre’s d’aquests records o indicadors de fites.

Rebostejant, doncs, m’he trobat amb un quadern de tapa dura, vell però molt ben conservat, escrit amb la lletra claríssima de mon pare. Els escrits que conté van des del maig del 1944 al gener de 1947, els anys que va fer el servei militar al quarter de Son Banya, de Palma, presidit per un bust de Mussolini. Hi ha de tot, des de problemes de matemàtiques, passant per exercicis de cal•ligrafia i acabant per lliçons d’història transcrites amb una pulcritud molt més que envejable i dictats exaltant el “Glorioso Alzamiento Nacional Español”.

Eren els anys finals de la Segona Guerra Mundial i els primers de la gran postguerra i és curiós que els formadors –és un dir- militars insistissin als soldats en la beneficiosa “neutralitat” –que tanmateix no ho era- imposada, segons ells, per Franco. Fins i tot apel·len a la “generositat” dels vencedors -“sea quién fuere”- vers els països neutrals.

Tanmateix, però, aquest quadern acaba el 31 de gener de 1947 transcrivint un poema d’Arturo Cuyás titulat “El caudal oculto” que no glorifica el feixisme, però sí el treball tenaç i l’estudi. Parla d’un pagès que llega al seu fill unes terres ermes que, segons ell, amaguen un tresor molt important. El fill comença a cavar i troba un vas amb una inscripció que diu més o menys que si segueix cavant trobarà la clau d’un cabal molt ric. Segueix cavant fins que troba una vena d’aigua: el tresor que li havia anunciat son pare. Els quatre darrers versos, que fan:

Así también el estudio
es de la ciencia el preludio.
La ciencia es pozo y muy hondo;
pero el estudio en el fondo
encuentra al fin la verdad.

No passaran a la història dels millors versos mai escrits, però marcaren el caràcter de mon pare, que no deixà mai d’encuriosir-se per tot, de seguir les vetes de l’humanisme i de voler saber com més millor, i per això els volgué escriure amb paciència centrant meticulosament el poema.

Tampoc no sabrem mai per què aquest quadern s’ha salvat dels diversos xafarranxos que han assolat la casa dels pares. Ni per què, arran del rebosteig d’avui, seguirà desat entre els llibres que s’estimen de debò.