marginàlies

La nòmina de polítics indignes -d’aquí, d’allà i d’allà deçà- ja és insuportable. Empudeguen tot el que toquen, intoxiquen l’aire per on passen i sembla que no hi hagi antídots que els neutralitzin.

Amb molts pocs anys (14) hem passat de la rebel·lia insuflada, de l’”Indigneu-vos!” de Stéphane Hessel, per exemple, a seguir el pas que marquen els extremistes de dretes que, per negar, neguen la dignitat humana a segons qui, a banda de combatre amb la ferotgia que els caracteritza la ciència i el coneixement.

Les àgores públiques han deixat de ser espais de debat educat i s’han convertit en tavernes amb els parroquians molt ben pagats que l’únic que persegueixen és que la seva estupidesa expressada en crits, insults i amenaces consti en acta.

Ja pot dimitir -o estar de baixa mèdica- en Mazón, que el mazonisme no desapareixerà d’avui per demà.

És una caricatura, evidentment, però ho diu tot del que vivim ara mateix.

I és clar que ens podem indignar en voler; i ser rebecs, insurrectes i rebel·los si ens ho proposam. I mancomunar la rebequeria, la insurrecció i la rebel·lia si per aquí ens pega.