marginàlies

Si cal, refarem tots els signes
d’un present tan difícil i esquerp,
però no abarateixis el teu somni mai més.

Aquesta estrofa pertany a la cançó “No abarateixis el somni”, que Lluís Llach va incloure en el seu àlbum “T’estimo”, del 1984. En sortir de la reunió de la Comissió Permanent del Consell Social de la Llengua Catalana, la cantava per mi en repassar a l’atropellada la feinada que queda per fer en l’entretallada, insatisfeta i eterna normalització lingüística a l’arxipèlag.

Estam tan lluny d’haver aconseguit la justícia lingüística que mereixem, que la temptació de rebaixar l’ambició ens pot fer el cuc de l’orella malalt i, en conseqüència, intensificar la resignació. I mal farem si rebaixam sostres i somnis. Volem el que ens pertoca i ara mateix, d’aquest tot, només disposam d’una part, poc essencial i no gens generosa, tanmateix.

Ningú no ha dit que sigui fàcil, avançar tossudament i digne, ans al contrari, però estam parlant de drets i de justícia, i atenuar la vigoria d’aquests dos pilars és posar messions per la depressió social. I d’aquest estat tòxic ja sabem, per desgràcia què en neix, i no té cap caire bo.

No abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix.