marginàlies

Encara no té seixanta anys, però podria passar per ancià. Andalús atlàntic, carn de borderia, conegué la creu de tot des de molt jove. Analfabet funcional, sap firmar i reconeix un grapat de lletres perquè n’hi ensenyà un al·lota que tingué sent adolescent. Una altra al·lota de joventut li ensenyà les normes bàsiques domèstiques i de neteja, que encara conserva. Sap fer de tot, però no és especialista en res. Es casà jove i tingué una filla mentre ell festejava amb els ravals de la delinqüència. En un accident de trànsit moriren mare i filla i ell es perdé. Ho tastà tot i s’enganxà a l’alcohol i a l’heroïna. Traficà a la menuda per mantenir l’addicció i ingressà a presó uns quants mesos.

No recorda quants d’anys deambulà per la península treballant en allò que sortia i consumint fins que l’hagueren d’ingressar per problemes pulmonars greus que acabaren llevant-li bona part d’un dels dos pulmons. Posteriorment l’atropellaren, es rompé una partida gran d’ossos i es feu malbé l’esquena. Fa una desena d’anys recalà a Mallorca i sense ajut de ningú deixà de beure i de consumir heroïna. Tot a pèl. Impossibilitat per al treball regular i sense cap subsidi, va ser hoste del carrer fins que una pneumònia greu el tornà a posar al llindar de la mort. De l’hospital, al carrer. I del carrer, absolutament sol, sense ningú de família, esgotat i fet un nyap, acabà a Can Gazà.

Tota aquesta vida a la mala el predisposava a ser indomable i és tot al contrari. És respectuós, amable, favorer i agraït, quatre qualitats que no abunden -i menys totes quatre en un sol subjecte- en els hostes de marginàlia. Podent ser el més perdut de tots pels mèrits contrets, és el més senyor: va com un pinzell, té la seva cambra impol·luta, va boig per fer net i prova de ser afectuós amb tothom. Tot i que l’oïda també li flaqueja, no aixeca la veu i ho mira tot com a bo a través de les dificultats oculars. Fins fa dues setmanes fumava dos paquets de tabac diaris. El metge li va dir que amb els pulmons fets una pena no podia seguir fumant. I a partir d’aquell dia no ha tornat a fumar. La seva voluntat tampoc no pertany al món dels marges. I per superar la fumera demana feina, la que sigui, que no és especialista en res però és capaç de fer de tot. És el rar gazanenc, fet que l’enorgulleix encara que la seva discreció li impedeixi fer-ho evident. Demanar fins quan durarà aquesta potència és ofendre’l.