Aquest dijous que ja declina ha tingut totes les traces de divendres. Em sobrarà un dia, aquesta setmana. Fa la sensació que la fredor de l’aire a l’hora de sortir de l’escola fa un téntol, que els nins van flacs d’enteniment, per sort, i cap no té fred. Fa 25 anys que morí Freddie Mercury que és tant com dir The Queen. La sida segueix matant encara que ho faci crònicament i no es parla dels anys de les grans matances. Que arrenqui Bohemian Rhapsody… Mama, oh, no vull morir, a voltes voldria no haver nascut mai. Aquesta és la realitat i tant se me’n fot que avui sigui el dia d’acció de gràcies. I demà el black Friday, el desaforament de la compra, del tenir simplement per tenir i no vergonya, precisament. Se’n va la claror endijousada i els déus callen per temor a esgarrar-la. Parlen els seus criats, els serfs del poder i encara que no s’entengui res del que bramen, fan callar la sensibilitat i l’indiot que es revolta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!