marginàlies

És fent el cafè després del dinar del segon dia de l’any que s’adona que encara no ha canviat el calendari i, com si consideràs que aquest descuit pot cridar la malastrugança, s’aixeca apressat de la taula i el canvia.

Abans de reparar en l’exhibició extemporània del calendari caducat, pensava que el silenci que ha fruït des que l’any nou ha començat a rodar té la mateixa densitat, fet i fet, que el de les darreres hores de l’any passat. I que aquesta mania de fer-se propòsits per desplegar durant l’any que entra, és un avés bàrbar, que diria el seu padrí de fonts, que no fa més debilitar la voluntat que magreja en excés. Tanmateix, es deia fent amb molta prevenció el primer glop de cafè, l’únic desig diari -i no un dia a l’any- ha de ser el de desitjar, desitjar-ho tot sense reparar en ambició; desitjar que el desig mai no deixi. Sí, ja ho sap que són pensadotes de vell malsofrit, però són pensaments que necessita per nodrir les alenades.

En llevar el calendari vell per posar en el seu lloc el nou, cau en el compte que no pot llançar el de l’any vençut perquè conté la crònica diària del que ha estat, del que ha sentit i ha volgut sense aconseguir-ho. No pot desfer-se’n, seria com llevar-se dos o més pams de pell a partir d’un padrastre. Sí, clar, és conscient que són enraonades sense nord que assetgen els anys quan envelleixen, però les accepta com si fossin raons que nodreixen.