marginàlies

El vocalise  de Rakhmàninov  segueix rutes impensades per la seva pensa que defuig qualsevol regit però l’empipada sense fonament de la criatura que vigila -si es descarta el nas embromat i una tensió lleu a les temples- li impedeix seguir-les com sent i voldria. No té febre, l’al·lot, que dona el passaport a lliurar-se d’anar a escola, però el malestar és evident i no sap com tractar convenientment l’atzucac.

Estranyament, també s’ha aixecat amb molt mal peu, de mala lluna, el marrec -dotze anys que podrien ser cent-dotze-, com si la vida li degués res i fos mala pagadora; com si no hagués sortit d’un malson, talment com si algú l’hagués ullprès per fer malvestats a contrarellotge, com més desastroses millor.

Remugant i omplint d’improperis el dormitori a les fosques, encarcarat com a signe de rebel·lia s’ha assegut davant l’escudella de llet amb crispetes com un vell amb memòria tràgica, mirant tan sols i gairebé hipnòticament un punt indefinit de l’escuma de la llet, de la que no se n’ha après ni un sol glop. Els ulls a punt de botir de les conques, el gest contret de ràbia, la maixella tensa i desafiant.

La veu trepant d’Anna Moffo dient Rakhmàninov com si fos deessa ha trobat una zona obaga en el seu cervell espantat i s’hi queda el temps que cal per encendre una llàntia i prendre mides a la densitat de la foscor descoberta.

La criatura, després de vestir-se atropelladament i penjar-se la motxilla de l’escola que l’esclavitza -ell creu que s’hauria de prohibir per llei que els escolars més tendres hagin de traslladar tanta somada- surt esperitat de la casa i pega una portada que fa tremolar el bastiment i, de rebot, fa callar la vocalització que tan de bé li feia. En un instant tot ell i la seva capacitat sensitiva s’han concentrat en un xiulet que li nascut a la soca del cap, li ha recorregut la testa sencera a la velocitat de la llum i s’ha aturat a l’entrecella per poder vigilar la fugida enfollida del menut.

De cop, però, per no desdir d’aquell ambient insensat que no sap manejar i que  vira perillosament cap a la  bogeria, l’únic que s’instal·la  a la punta del pensament és que Rakhmàninov era esquerrà i que dedicà el seu extraordinari  vocalise a Andonina Nezhdanova.

Sortint apressat de la casa per anar a trobar la criatura es demana com li podria traspassar la benvolença i l’apaivagament rotund que encomana la peça del rus pres per l’enyor a través d’Anna Moffo; com li podria infondre tots els antídots per aplacar tanta de ràbia enravenada. I és just en anar a fixar la vista cap on intueix que la criatura al seu càrrec està lamentant l’espectacle que acaba de desplegar i se’n penedeix plorant com el marrec que encara és, que s’adona que la portada li ha cruiat els vidres de les ulleres.