marginàlies

Plovent sense fer soroll compareix una gavina que descansa sobre un cornaló de la finca. Mira qui sap què amb interès encomanador. L’aigua de pluja li regalima, el seu plomatge actua amb diligència i no toca pell.

Ho desafia tot, la gavina: el vent, el ruixat, el vertigen, la por de tots al vendaval. Temo que en qualsevol moment llanci el seu xiscle estripador i barroer d’escombriaire aeri, un esgarip que no suport, que me guanya, que em fa destralejar. Observant-la des de la perplexitat i l’estupor que no deixen, que afaiçonen conventuals com qui bufa i fa ampolles, hom segueix pensant que el temps que ens mata, només és capaç d’omplir de verdet les pedres.

Per què fa aquests pams i quarts? I la cutícula emmolsada que al roc ennobleix, a nosaltres ens deshonra. Ai, gavina! Saps la darrera que em digué el pidolaire que em coneixia horaris i rutes per demanar-me cinquanta cèntims –tot va rebaixat!- per completar el preu d’una cervesa de litre: “Els llavis  besats,  quan parlen, sembren geranis a les balconades de les parpelles que els atenen”.

L’endemà un cotxe el matà. No li trobaren cap document identificatiu, però sí una llibreta quadriculada tota escrita, em digué l’amo del bar on el cessant m’aturava sempre per rebre la meva contribució a la seva causa vinicultora.

Ai, si no tingués els records brandant sabres i fent alulea, i l’enyor esvalotant-me la memòria! Déu, si les manasses de la malenconia no me mastegassin els desigs i les somniades! La humitat s’exhibeix sense cap complex i tot jo som l’exageració de la sequera.

Parteix la gavina i fins que no la perd de vista no emet el seu crit banasta. En sentir-lo, me mossec el llavi per no cridar que és lletja, una vulgar rata amb ales, i m’adon que dels clivells en raja salmorra.