Per molt fugisser i escàpol que hom sigui; per molt insistent que sigui la partiguera; per molt apressants que semblin les ganes d’escapar no se sap ben bé de què per voler abastar l’inabastable, per escampar la boira o la calda que fa pesat l’alenar, per voler simular el vol de qualsevol au, per voler ser ciutadà sense pàtria ni bandera ni frontera; per molt que les cames, el cap i el cor no vulguin restar quiets enlloc i anar pertot sense rumb ni programa, tanmateix tard o d’hora hom necessita un racó, tres pams mal comptats d’assossec amb sòl desat i sostre segur per fer envolar la creativitat i donar-ho tot a la quietud més productiva.
Els racons bonifacis que ens acompanyen ens fan dir moltes coses i gairebé totes aprofitables, i sense que ens n’adonem posen regit als nostres cervells, tan exposats a les inclemències externes.
Per això, hom diria que hauríem de posar en valor els racons de pensar o racons bonifacis. Com més en tinguem a la nostra disposició, sens dubte farem més vividora la vida i ens farem més suportables per als altres. Aquests indrets esdevenen les necessàries cambres de descompressió per no perdre mai la condició d’ésser creatius.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!