marginàlies

Començant el dia m’he negat dins un didal d’aigua -cap baix cul alt, a més- i ningú no m’ha socorregut. Era molt dematí, certament, i els possibles auxiliadors encara feien el darrer son. Els animalons humans ho tenim, això de perdre corbam i compostura per beneitures, per insignificances que, de prop, costa de veure. Passa que les cabòries, allò que ens entra entre cella i cella, i incomprensiblement es fa lloc en els pensamentons que van esgarriadets, pobres, ens inquieten tant que ens pertorben.

Vergonya fa descriure el didal i l’aigua, el petitíssim david que ha fet caure ridículament l’esburbat goliat amb un parell de nassos, creu ell. Refet de l’episodi, hom es voldria fondre, desaparèixer provisionalment fins que la sensació de ridícul enorme deixa de ser densa, propícia per fer-ne tallades.

L’experiència m’ha ensenyat que la millor manera de sortir d’aquestes ninades absurdes, és concentrar-te en un cap de fil o qüestió que, segons tu, mereixeria un ditirambe, com a poc. La qüestió, tanmateix, és tirar lluny, el més enfora possible, gairebé fins a la inaccessibilitat, un pensament de pensa, un pensament de pensament, i córrer-hi darrera.
De cavil·lacions n’hi ha a balquena, tant de les de calibre definit -aquelles de naturalesa sòlida- com de les que no valen els budells d’un ca mort.

A mi, darrerament, la situació delirant de la ràdio i televisió públiques de l’arxipèlag, és una d’aquestes remugades que em fan sortir el fetge. Que un militant del PP, seguidor ulls clucs dels dEliris lingüístics de Bauzá -que perseguien la desaparició de la nostra parla- tingui el comandament màxim del principal mitjà informatiu de les illes i segueixi imposant les «mesures» lingüístiques del PP mentre que la majoria parlamentària no és partitpopularista, em sembla, com a poc, estrambòticament forassenyat; una rucada i un insult a la decència democràtica.

Hi ha una dita mallorquina ben contundent que, per indicar que la humiliació pròpia, si és excessiva, és degradant i ridícula, afirma: «Qui molt s’acota, el cul mostra». Em fa l’efecte que tots, absolutament tots, en aquest afers ibetresenc començam a mostrar massa el cul.

I aquest adagi em porta a un altre igualment clarificador: «Qui té el cap de vidre, que no jugui a pedrades».
Arribats a aquest punt, ja no sé per què m’he negat dins un didal d’aigua.