marginàlies

Hem de llegir poesia tothora -això vol dir viure-la- per descobrir els intersticis on s’hi amaga la claror que s’afaiçona, per desballestar tota mena de confort. Ens cal molt deixar-nos dur pel to, pel temps, pel tremp, per la música, pels camins fondos que tracen els versos que mai no s’acaben, que sempre hi són per treure’ns del sopor, de l’adotzenament i de la intoxicació general que, com més va, més s’enfureix i ens maçola. Hem de llegir poesia per perdre la por a la contestació, a la revolta, a la plenitud gens homogènia de l’existència.

I hem de llegir la poesia del joves, és clar, de les veus que s’incorporen a la galàxia dels versos.

Llegir, per exemple, “Castigar la fera”, de Jeroni Mas Fiol (Sa Casa Blanca, 2002), premi Art Jove de Poesia Salvador Iborra 2022, editat per Viena Edicions. En ell hi viatgen víctimes i botxins, el bo i el dolent, el poder i la submissió, feres i domesticats que van fent camí junts “fins a esborrar / la frontera feresta entre el gaudi / i l’addicció”.

“On són les criatures / de la fam / que no se sadolla / amb la sang dels inferiors? / Qui vol matar, sotmet”, ens diu el poeta fins a reblar que “i he pendolat: / de víctima / a agressor / a víctima”. I tot, però, perquè “amb la consciència, /arribà la culpa / i, amb ella, el càstig”.

Quan entendrem, ens ve a dir, “que divinitzar i demonitzar / tenen la mateixa arrel: / la deshumanització”?

“Amb la punta dels dits ensangonada / tota la pell llisa / és / nafra”. I amb això no està dit tot, naturalment. Cal molt “Castigar la fera”, sí, i ho farem si la llegim amb l’afany que implica trescar per descobrir.