marginàlies

Llegir “Corb. De la vida i les cançons del Corb”, de Ted Hughes (Lleonard Muntaner editor, Palma: 2018), és no sortir de la inquietud que té bo de fer cridar la brutalitat. Hughes, Poet Laureate del Regne Unit des del 1984 fins al 1998, es va casar amb Sylvia Plath i tingué d’amant Assia Gutmann. Plath se suïcidà el febrer de 1963 –tenia 31 anys- i Assia ho va fer el març de 1969 –quan en tenia 41- emportant-se amb ella la filla d’ambdós, Shura, de quatre anys. Bona somada, certament, que obre moltes terboleses.

Des del primer vers t’acares amb el corb de Hughes com qui, davant la foganya fulgent, posa les mans de pantalla perquè la calor en punta no et prengui la cara. I vers endins hi trobes molt més que acidesa, molt més que ardor, molt més que dolor, molt més que ràbia, molt més que boscos de foscúria. La paraula de Hughes s’endinsa en espais inexplorats per dir incessantment desemmascarant la turpitud, l’estupidesa, l’alienament.

El corb de Hughes et crida i et regira. Vols deixar la seva escriptura en vol, però t’enreda, et deixes seduir per la seva duresa davant la qual et quedes sense paraula, sense saber exactament com descriure l’efecte que et fa. Hi veus bellesa, sí, que s’esvaeix de sobte per tornar a eixir després de fer tombs per la monstruositat de la sang que en vol fer més, de sang. Obra rocallosa, sí, però inquietantment reptadora.

La traducció d’aquesta edició muntaneriana, el número 36 de la col·lecció de poesia La Fosca, és de Núria Busquet Molist i la precedeix un pròleg de Francesc Parcerisas. No cal dir que la seva lectura deixa petja fonda, raó per la qual és molt recomanable.