marginàlies

Davant un problema, domèstic o local, la solució del qual s’eternitza provocant un degotís incessant de damnificats de distint grau, hom es demana què més ha de passar perquè l’amo de la casa, el batlle del municipi o l’autoritat competent hi posi remei. L’exemple dels “punts negres” de les carreteres –quina designació més desafortunada- pot servir per il·lustrar el que dic: sempre se sol demanar amb una forta càrrega d’impotència, quantes persones han de deixar la vida en aquell precís indret perquè es posi remei a la causa que provoca tanta tragèdia.

En això pens en veure com la societat principatina no deixa de manifestar de qualsevol manera pacífica i democràtica que vol decidir el seu futur a través d’una consulta que té data i pregunta i que, tanmateix, no serà vinculant. Des del dia 28 de juny de 2010, quan el Tribunal Constitucional dicta la sentència contra l’Estatut de Miravet (del 2006) tot passant-hi el ribot alfonsoguerrià, això que en diuen societat civil organitzada no ha deixat de manifestar multitudinàriament i quan ha calgut el seu rebuig frontal a aquesta decisió que s’ha convertit en un clam unànime pel dret a decidir.

Per si aquesta mobilització cívica constant no bastàs per visualitzar aclaparadorament aquesta voluntat ferma (“Som una nació. Nosaltres decidim”; “Catalunya, nou Estat d’Europa”; “Via Catalana” i la “V”, la Via Catalana del 2014 per posar els exemples més numèricament contundents), el Parlament de Catalunya, el 19 de setembre d’enguany, aprova amb el vot favorable del vuitanta per cent dels diputats la “Llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana”. I per si no hi hagués prou sintonia entre la ciutadania i les institucions polítiques principatines més altes, 920 ajuntaments de Catalunya, el 96%, també han aprovat mocions a favor de la consulta.

A tota aquesta allau de responsabilitat democràtica abassegadorament compartida, neta com una patena, pacífica i il·lusionadora, l’Estat hi contraposa les excuses del pitjor mal pagador i el cop insensat de Constitució, convertida més en carcellera que no en alliberadora. No sols això, sinó que seguint la dita “amb excuses d’En Pau, En Pere s’escalfa”, ara tracten els principatins i els seus representants polítics de voler imposar la consulta, la data i la pregunta.

“No es farà perquè no es pot fer” és una mena de psalm que repeteixen fins a l’exasperació els partidaris de la creu constitucional. Per ella mateixa és una frase típica de pinxo de baixa estofa o d’alumne avantatjat de l’escola dialèctica dels punys i de les pistoles, impròpia, per tant, d’un dirigent polític que, per damunt de tot, és i se sent radicalment demòcrata.

En democràcia, tot es parla, es consensua, s’acorda, es negocia. La democràcia, però, mai no es pot negociar. Aleshores, hom es demana, democràticament, què més han de fer els principatins i els que volem decidir el futur dels nostres pobles? Perquè, indubtablement, si cal fer res més que s’adigui amb la democràcia, ho farem. Lamentablement, no podem exigir la sensatesa que cal als pinxos amb micròfon i poder que empudeguen l’ambient.