marginàlies

Faltant tres graus per arribar als mítics trenta-nou antoniavicencians, a les 11 del matí i en les mateixes terres migjornenques mallorquines que obren prodigis, entra a la cala l’ària “Zerfließe, mein Herze”, d’en Bach, i tot es dissol gens estrepitosament. I sents com la teva carcanada perd la consistència i de tu no te’n trobes cap mica en tota la creació que provoca l’ària. Per molt que vulguis no pots pensar en cap calamitat natural, ni en cap enderroc per tornar a néixer, ni en cap tragèdia. Com si el dolor no existís, com si l’angúnia es tornàs matèria transparent. L’ària esdevé un lloc i t’hi sents només tu sense cap manlleu ni dèbits, lliurat de promeses i compromisos. Es desfà el cor, sí, deixa de ser víscera provocadora del millor i del pitjor per ser trobada amb els teus racons enteranyinats. Que no acabi, l’ària…