marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
25 de maig de 2014
0 comentaris
QUE EL VOSTRE PLOR M’ESTREMEIXI
Ho té tot preparat per prendre notes per al conte que fa setmanes es fa lloc en la seva mollera força atribolada, darrerament. En l’habitació on planxa, amb quatre caires (el sostre, els costats i el frontal) exposats al temps, es comença a notar la revolteria de la primavera i hi fa calor. No li importa, però. Planxant amb música ha escrit les seves millors pàgines, diu als seus, amb un punt d’empegueïment.
I afegeix tot d’una que per mor d’aquesta associació tronada ha esdevingut un escriptoret que just just treu el caparrí de la mitjania i un planxador poc curós, sobretot amb les peces tavellades. Tanmateix, comptat i debatut, passa més per planxador notable que per escriptor llegidor.
Sigui com sigui, no renuncia a convertir la planxa en estri d’escriptura, les peces de roba en fulls de paper i la cambra on ho fa en el millor refugi per aillar-se de tot i de tothom, i escriure les millors pàgines jamai escrites perquè voltin el món i astorin arreu.
Escoltarà la Deutsches Stabat Mater, l’escrita per Schubert en Fa menor. Li agrada més que la que havia escrit un any abans, el 1815, una peça breu amb només quatre estrofes de l’himne marià en llatí.
I començant a planxar la primera de les camises, tot d’una compareix el mossèn del seu conte, que les duia sense coll per poder acomodar el preceptiu collet de capellà. Sabia llatí, i molt!, mossèn BCT. La sabia molt llarga i per a les maldats era molt astut; d’una puteria mai vista. En llatí podia conversar-hi el temps que volgués i amb qui fos sense entrebancar-se. Traduïa els clàssics com si els hagués escrit ell i en llatí es barallava –i fort!- amb els que presumien de saber-ne tant com ell. No es té constància que hagués perdut cap d’aquests combats. Per això i altres raons que els seus escolars no entenien, sostenia que el llatí no era cap llengua morta; que en el Vaticà era ben viva i que Déu en llatí s’expressava a través del seu vicari a la terra, que era el Papa.
No sap per què l’Stabat Mater de Shubert li obre vetes profundes a la introspecció. La sent com una rella solcant-li l’espinada de l’emotivitat, com el riu que empaita còdols remorosos per la llitera més vegetal que no rocallosa. És incapaç de desatendre cap nota. Se sent dolçament atrapat i li costa de concentrar-se a ben fer la retxa dels pantalons de mudar que tant estima.
Quan la soprano i el tenor encaren el quart moviment, la figura de mossèn BCT es dilueix lentament. Encara el veu afaitant amb delit el borrissol de la cara de les criatures que abandonaven la infantesa. Volia ser el primer a afaitar els infants més grandolassos, com si fos ell qui els desfloràs. I pot sentir el seu plaer recòndit punxant amb el cap de la llima d’ungles els estudiants embadalits vés a saber amb què. L’excel·lència llatina de mossèn BCT es tornava sadisme en martiritzar adolescents de pensament i obra.
S’esvaeix mossèn BCT però emergeix amb força la foto de Goran Tomasevic que acaba de veure a doble pàgina en el seu diari de referència, i en la que un marrec de la ciutat de Bambari, de la República Centreafricana, s’apropa al coll un ganivet de cuina gran per indicar que està disposat a matar. Llueix la samarreta d’un equip de futbol que publicita una empresa d’apostes a través d’internet. Tot plegat assota i dessagna.
La mirada determinant del jove fereix i fa mal, com l’arma rústega, indispensable per matar, que exhibeix l’altre jove de la fotografia, que mira el fotògraf amb indiferència. El fons, un horitzó de foc.
No pot planxar més.
Fac me vere tecum flere, / crucifixo condolere, / donec ego vixero. / Juxta crucem tecum stare / te libenter sociare / in planctu desidero.
N’agafa el sentit, de la setena estrofa de l’Stabat Mater, però no la pensa traduir perquè de llatí no passà mai del 5 més compassiu. I abans de caure amb les mans de cera de mossèn BCT, en percebre l’ombra a penes dibuixada del borrissol del bigoti, se’l tragué deixant-hi de penyora dos talls gairebé imperceptibles.
Sigui com sigui, no renuncia a convertir la planxa en estri d’escriptura, les peces de roba en fulls de paper i la cambra on ho fa en el millor refugi per aillar-se de tot i de tothom, i escriure les millors pàgines jamai escrites perquè voltin el món i astorin arreu.
Escoltarà la Deutsches Stabat Mater, l’escrita per Schubert en Fa menor. Li agrada més que la que havia escrit un any abans, el 1815, una peça breu amb només quatre estrofes de l’himne marià en llatí.
I començant a planxar la primera de les camises, tot d’una compareix el mossèn del seu conte, que les duia sense coll per poder acomodar el preceptiu collet de capellà. Sabia llatí, i molt!, mossèn BCT. La sabia molt llarga i per a les maldats era molt astut; d’una puteria mai vista. En llatí podia conversar-hi el temps que volgués i amb qui fos sense entrebancar-se. Traduïa els clàssics com si els hagués escrit ell i en llatí es barallava –i fort!- amb els que presumien de saber-ne tant com ell. No es té constància que hagués perdut cap d’aquests combats. Per això i altres raons que els seus escolars no entenien, sostenia que el llatí no era cap llengua morta; que en el Vaticà era ben viva i que Déu en llatí s’expressava a través del seu vicari a la terra, que era el Papa.
No sap per què l’Stabat Mater de Shubert li obre vetes profundes a la introspecció. La sent com una rella solcant-li l’espinada de l’emotivitat, com el riu que empaita còdols remorosos per la llitera més vegetal que no rocallosa. És incapaç de desatendre cap nota. Se sent dolçament atrapat i li costa de concentrar-se a ben fer la retxa dels pantalons de mudar que tant estima.
Quan la soprano i el tenor encaren el quart moviment, la figura de mossèn BCT es dilueix lentament. Encara el veu afaitant amb delit el borrissol de la cara de les criatures que abandonaven la infantesa. Volia ser el primer a afaitar els infants més grandolassos, com si fos ell qui els desfloràs. I pot sentir el seu plaer recòndit punxant amb el cap de la llima d’ungles els estudiants embadalits vés a saber amb què. L’excel·lència llatina de mossèn BCT es tornava sadisme en martiritzar adolescents de pensament i obra.
S’esvaeix mossèn BCT però emergeix amb força la foto de Goran Tomasevic que acaba de veure a doble pàgina en el seu diari de referència, i en la que un marrec de la ciutat de Bambari, de la República Centreafricana, s’apropa al coll un ganivet de cuina gran per indicar que està disposat a matar. Llueix la samarreta d’un equip de futbol que publicita una empresa d’apostes a través d’internet. Tot plegat assota i dessagna.
La mirada determinant del jove fereix i fa mal, com l’arma rústega, indispensable per matar, que exhibeix l’altre jove de la fotografia, que mira el fotògraf amb indiferència. El fons, un horitzó de foc.
No pot planxar més.
Fac me vere tecum flere, / crucifixo condolere, / donec ego vixero. / Juxta crucem tecum stare / te libenter sociare / in planctu desidero.
N’agafa el sentit, de la setena estrofa de l’Stabat Mater, però no la pensa traduir perquè de llatí no passà mai del 5 més compassiu. I abans de caure amb les mans de cera de mossèn BCT, en percebre l’ombra a penes dibuixada del borrissol del bigoti, se’l tragué deixant-hi de penyora dos talls gairebé imperceptibles.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!