marginàlies

La vida, a voltes, s’arracona i es penedeix de viure, ho conten els panells que han passat de moda perquè el vent ha canviat d’hàbits: fent-se urbà ha perdut habilitat i ja no vol saber res del sector primari. Com el fum d’ençà que el carbó i la seva combustió contaminen. Fins i tot el vapor d’aire es creu cendra volcànica. La vida, amb freqüència, no vol viure. La passió, per a qui ve de fora; la compassió per als autòctons. Així ho ordena la municipalitat. Algú ofereix un pit per a un sedegós. Petons que volen, papers que tafanegen. La vida se’n penedeix sovint de no ser vividora. Ha començat el partit de futbol que tothom esperava. Callen la ciutat i la dretura. El foc vigila. Guaita. Somriu. Aixeca el dit índex per fer una pregunta simple que no troba resposta; ni l’espera. La vida toca el dos quan li rota. El son és magre i amarat de suor. El regit del món no resisteix el canvi climàtic. Passam de l’afartament a la fretura absoluta sense despentinar-nos. Som animals d’excessos: abandonam apressadament els palaus més deliciosament còmodes per rebolcar-nos en les solls més abandonades. La vida, a voltes, no creu en la vida.