marginàlies

El despert la gotera que apareix a la sala d’estar quan li rota, independentment de l’aigua que cau. Tant li és aparèixer en fer cameta d’aranya i callar si fa tempesta, com al revés. Més de tres especialistes en impermeabilització l’han tractada –el sostre de la sala és la terrassa de la finca- i no hi ha manera de neutralitzar-la. Una gota cada cinc segons. En comptes de ribella per contenir el degoteig, una tovallola gran que amorteix el cop i esmussa el so. Tot plegat, un suplici que desvetlla l’insomni. La pluja es fa sentir; cap remor de cotxe gosa interrompre la bramada. El vent la fa percudir a les persianes per augmentar el temor. De la butaca estant, l’insomne s’adona que l’aiguat persistent du la bruta i quan la pluja vol ser llum, que per tot es fica, acaba fent estralls. És com un ca gros quan té juguera tancat en una vidrieria.

A les vuit encara és fosc i li telefona sa mare, tot un espant: els xaragalls no tenen res d’agradosos, que escupen a les totes amb brams d’aigua com una cuixa; i el torrent, que és a punt de vessar. Mai no ho havia vist en prop de noranta anys. Ja se sap que tota desgràcia, tot infortuni, tota tragèdia, és més gran que el soscaire precedent. Però sa mare no exagera, ho nota en com li tremolen les cues de les
paraules. Del puig que li esguarda la mirada, li conta, s’han esbaldregat tres marges que n’havien vistes de tot color, fins ara. Sa mare li ha encomanat la inquietud i, contra els seus avesos, engega la ràdio. Tota l’illa és una emergència: carreteres tallades per desbordament de torrents; nuclis de cases
aïllats; baixos de cases i negocis anegats… A les onze sap que l’aigua ha ensorrat un edifici i sepultat un nombre imprecís d’obrers, dels quals un ha mort. Al mateix temps, de casa li comuniquen que la gotera torna a callar. A migdia segueix muda, la gotera de casa tot i que segueix plovent, però els
morts ja són quatre. El plugim intermitent que segueix a la tragèdia no té gens ni mica de gràcia. Almenys l’insomne l’odia.