marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

12 de gener de 2021
0 comentaris

QUAN LA LLUM BRILLA

Josep Carreras arrancava al punt més alt de Nessun Norma (Dilegua, o notte / Tramontate, stelle / Tramontate, stelle / All’alba vincerò / Vincerò / Vincerò) quan ell arribava al final del llibre que havia llegit d’una tibada, set hores mal comptades sense aixecar els ulls del text: “… i el garrover dit del Lladre li atansà un mirall perquè veiés que era el cabirol més fort i més bell del món, i per això tenia les banyes d’or blanc”.

I de cop deixà de sentir-se el cos, era dins una llàgrima de pell precària que, lluny de caure fins a desaparèixer, s’enfilava amunt com una bombolla amb cor per trobar a l’aire una galta encesa per redimir. I dins la llàgrima ara era son pare qui, amb la seva veu amoixadora de cavorca, aquella veu que aquietava i li esvaïa totes les boires, li cantava Nessun Norma perquè tot ell es convertís en esgarrifança i de l’estremiment en naixés el lledoner que va ser testimoni del primer cos a cos amb qui li fa néixer rosers a les aixelles i gladiols a l’entrecuix.

I quan son pare arranca el punt més alt de Nessum Norma esclata una llum desconeguda que el retorna a l’estudi on el silenci ha trencat l’aire i vora el llibre que ha acabat de llegir hi troba un cabirol de fang amb una nota penjada a la banya dreta que diu que l’espera al nigul dels prodigis.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.