marginàlies

Hi ha dies que t’aixeques mitinaire no saps ben bé per què; per ventura perquè has passat una nit poc alterada i et lleves lleuger, posat a punt.

Fent el cafè i pensant amb què em trobaria en els diaris, avui ben matí pensava que aquest d’ara, és temps d’esmolar eslògans i proclames de nou encuny. Parant esment a tot el que s’esdevé, em sembla que és ben hora d’espavilar-nos, de sortir d’una vegada per totes de l’anestèsia. Ja n’hi ha prou d’empegueïments, de desconcerts, de desànims i de resignacions. No val a badar, ho hauria de veure el més betzol, perquè els partidaris de convertir-nos en reserva -no  gens espiritual, per cert-, en peces poc delicades de museu no van de bromes. Hauríem de fer el ferm propòsit –comptant que no sigui una pràctica en desús- d’acabar amb la beneitura dels pusil·lànimes.

Hauríem de prendre consciència que la tempesta de vulgaritat, cretinisme, provincianisme no sofridor i clientelisme salvatge està embrutint grollerament els nostres dominis. I que les morques del menyspreu i la caricatura estan sollant l’expressió del nostre país.

És clar que no sé com s’ha de fer ni com s’ha d’articular –que dirien els estrategs- aquest malestar que vol ser altament productiu, però també veig que ens cal autoafirmar-nos en l’esperança. Bona part del  que hem perdut o ens han furtat encara és recuperable si som capaços de conjuminar empentes i  suports; si a l’hora d’enginyar estratègies per aconseguir fer prevaler els drets del nostre poble som tan  ferms com magnànims i generosos; si aconseguim fer confluir totes les sensibilitats nacionals en un gran acord que possibiliti la governabilitat de ca nostra.

A més de mitinaire em sent valent, avui, –i això que és dilluns d’una setmana cossera- i em dic i vull dir que aquesta esperança no és cap miratge: és just aquí, a l’abast, si tots esdevenim compromissaris dels valors inherents a la nostra identitat; si aconseguim sumar més complicitats a una causa que vessa justícia. Per això no ens cal més remei que esdevenir, individualment i col·lectiva, viver d’idees i taller de discursos nous.

Hem d’enginyar, novament, la creativitat, fer peu fiter i valent en la imaginació més productiva. Com més desacomplexadament creatius siguem, més en evidència posarem els guardians i carcellers de la caverna. No ha de ser tan mal de fer, com sembla, fer possible un demà en català sostenible i, a la vegada, suportador. Acabat el cafè, que he fet a glopets perquè duràs més, l’enrampada encara durava.