marginàlies

Imprudentment vaig demanar al meu preceptor menor, el dia que feia vuit anys, què en pensava de la vida. En haver-li fet la pregunta, passà de mirar-me als ulls a fitar quelcom que no vaig aconseguir determinar, restà uns instants a respondre i, en fer-ho, retornant-me la mirada, simplement em digué que estava bé; que la vida estava bé. Per la manera lacònica que va escometre la meva demanda  vaig entendre que no estava -ni està- per respondre preguntes absurdes pròpies de qui enraona desorientadament fent-se passar per demanador profund. I sí, em vaig empegueir com quan de criatura, com ell, algú franquejava el meu redós petit d’intimitat. No sé si vaig envermellir i tot, com aleshores.

Ahir, observant com jugava -era Cliff Williams, el baixista d’AC-DC- vaig tornar a pensar en aquest episodi i el rubor augmentà considerablement quan em digué, cansat de fer contorsions, bots i cabrioles:

-El temps no passa, i mira que m’entretenc!

La vida és això, em vaig dir. Justament això