marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
21 d'agost de 2013
0 comentaris
QUAN EL FUTUR ERA COSA DE VELLS
Deia l’avi a la néta, que preparava un treball sobre l’educació dels seus familiars més vells quan feia primer de pedagogia: “De nins mai no pensàvem en el futur perquè era cosa dels vells o d’aquells que s’hi atansaven. I els vells morien puntualment i regular, quan calia, i sempre trobaven a punt i ben declamades les absoltes del mossèn.
I si tardaven molt a morir, els vells; si sobrepassaven límits d’anys insospitats, no solien sortir de casa, com si patissin l’empegueïment: es recloïen fins que no quedava gens de cera per cremar i del ble de la seva vida sols en quedava un punt negre enreveixinat, com si fos una cerra.
El futur, d’aquesta manera, quan érem criatures de Primera Comunió, era la mort i per això no hi pensàvem, ben alerta! I per això érem savis, infants molt entenimentats que no teníem necessitat d’anar a escola. Preferíem fer-nos garriga endins a la recerca de les innocències que encara desconeixíem i que habitaven els forns de calç en runes i els rotlles abandonats de sitja emmolsats que feien de jas als barruguets que sortien de nit per fer companyia a les genetes i contar rondalles als mussols i a les òlibes perquè no cridassin els morts.
La nostra vida feia el ple quan anàvem a cercar cucs per als pares llosers i a algun li separàvem el cap per poder percebre amb tota intensitat la viscositat de la seva composició anellada. De ben criatures ens familiaritzàvem amb els esquelets de tota casta de bèsties que el bosc, sense necessitat de davallar a cap avenc, ens presentava per tot arreu.
La mort, per a nosaltres, era una arquitectura òssia que goig i tot feia”.
El futur, d’aquesta manera, quan érem criatures de Primera Comunió, era la mort i per això no hi pensàvem, ben alerta! I per això érem savis, infants molt entenimentats que no teníem necessitat d’anar a escola. Preferíem fer-nos garriga endins a la recerca de les innocències que encara desconeixíem i que habitaven els forns de calç en runes i els rotlles abandonats de sitja emmolsats que feien de jas als barruguets que sortien de nit per fer companyia a les genetes i contar rondalles als mussols i a les òlibes perquè no cridassin els morts.
La nostra vida feia el ple quan anàvem a cercar cucs per als pares llosers i a algun li separàvem el cap per poder percebre amb tota intensitat la viscositat de la seva composició anellada. De ben criatures ens familiaritzàvem amb els esquelets de tota casta de bèsties que el bosc, sense necessitat de davallar a cap avenc, ens presentava per tot arreu.
La mort, per a nosaltres, era una arquitectura òssia que goig i tot feia”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!