Dóna’m una mà per sortir del setge d’annerots i borinos.
No sé quin temps fa que no em deixen viure;
n’he perdut el sentit, del temps, però
tot em fa mal, tota la musculatura
se’n ressent, de tanta resistència.
Tot són ordres: això has de sentir,
això has de dir, això has de creure…
Creu-t’ho, que se n’aniran quan es cansin
de constatar que som mal de matar. Són contumaços
i persistents, els imbècils i canalles,
com els dits del saxofonista
malenconiós. El sents? Toca com déu,
tot i tractar de tendresa allò que és angoixa.
Per vós faria quelcom més heroic que morir, madona:
matar, diuen que digué al seu darrer gran amor,
que l’arruixà per marrit insuportable.
I en no aconseguir matar, ho donà a les cames
i s’instal·là a la cotxeria que li cedí el vell Mingo.
Toca com déu, cagondena, i s’atreveix amb tot!
Però mentre el sents, dóna’m una mà per sortir
d’aquesta presó, d’aquesta bombolla cega
que em vol fer creure que la nit amaga finestres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
text més bonic, mare meva…