marginàlies

El meu preceptor menor, a quatre passes dels set anys, apunta a príncep renaixentista de les arts. Té curiositat infinita per totes i li agrada expressar-se a través d’elles, preferentment de la pintura i de la música. També l’atrau molt l’escenari, disciplina a la que hi dedica molts d’esforços encara que no li fa el pes anar a classes d’interpretació perquè creu que no li ensenyarien allò que a ell li interessa.

Passa molt de gust d’emmascarar-se, de posar-se màscares, de disfressar-se, i no perd ocasió de fer-ho quan i on sigui. A una tia segona seva no li agraden gens, les màscares, sobretot una que, veritablement, escarrufa més que no esporugueix i cada vegada que es troben, ell aprofita l’avinentesa per emmascarar-se o posar la màscara on la familiar la pugui veure just pel gust de sentir el seu crit d’espant.

Per això del seu gust per les arts, a les que hi incorpora les audiovisuals com no pot ser d’altra manera, en el darrer dinar familiar va voler que li fessin una foto amb la màscara posada, imatge que personalitzà perquè aterrís i un cop fet, l’envià per missatge, a través del telèfon de sa mare, a la seva tia segona. En sentir el crit que pegà la tia en veure la màscara degudament personalitzada, rigué com només ho saben fer les naturaleses que embelleixen tot allò que veuen i perceben.