marginàlies

Al casal són pocs, molts pocs, els hostes que esperen les dotze de la nit del trenta-u de desembre. Com si no anàs per ells, tanta gresca impostada, que no tenen gaire cosa per celebrar. A més, l’abstinència alcohòlica no admet treves i brindar amb aigua és una ofensa que no estan disposats a infringir al nou any. I els que s’empassen els raïms, amb no gaire entusiasme, tanmateix, no es torben gaire a retirar-se. Per això, els matins del primer dia de l’any no difereixen gaire dels altres festius.

Avui el sol queia molt amable i eren uns quants els gazanencs que el prenien fent una cigarreta, vici que haurien de deixar perquè reconeixen que és una mala pesta, però que els costa massa i ja no poden escometre més sacrificis. Amb prou dolenteria, hom els demana per què no segueixen qualcun dels diversos concerts d’any nou que s’emeten a aquella hora. El més murri, fita encara amb mes punyeteria qui demana i li diu molt lentament que no estan per moltes músiques de l’any u. I les rialles que fa, les encomana al seu company, que manté assegurada al queix esquerre la cigarreta que comença a ser llosca. Gairebé tots fan un alè que s’acabin les festes. El coc avui els ha preparat arròs brut. Mica en mica toquen comparació la dotzena llarga d’externs que diàriament dinen a Can Gazà. Cap d’ells no fa cara de ressaca. Abans d’asseure’s a taula, el més jove comenta al patriarca:

–   Evarist, saps que dia 28 d’agost d’enguany farà 50 anys del famós discurs de Martin Luther King del final de la Marxa sobre Washington pel Treball i la Llibertat? Aquell del famós “I have a dream”. Saps què vol dir?

–   I tant, llest. “Tenc un somni”. I saps com acaba, el discurs, Xinxeta presumptuosa? “Soni la llibertat. I quan això passi, i quan permetrem que soni la llibertat, quan la deixem sonar des de cada poble i cada llogaret, des de cada estat i cada ciutat, podrem accelerar l‘arribada d’aquell dia en el que tots els fills de Déu, homes blancs i homes negres, jueus i gentils, protestants i catòlics, seran capaços d’ajuntar les mans i cantar amb les paraules del vell espiritual negre: “A la fi lliures! Gràcies a Déu Totpoderós, som lliures a la fi!“. Què, t’agrada, l’arròs brut?