marginàlies

Avui capvespre, al Museu de Mallorca, s’hi ha presentat el llibre “Carles Ponseti Verdaguer. Aire entre les notes”, de Víctor Gayà.

A l’acte, que ha començat amb una peça per a violí a càrrec de Ramon Andreu, hi han intervingut Maria Muntaner, l’editora; Amèlia Forteza, cantaire i membre de “Studium”; Víctor Gayà, l’autor, i Carles Ponseti.

Maria Muntaner ha indicat que aquest text s’inclou en la col·lecció “Mallorquins en diàleg” amb la que es pretén oferir una galeria àmplia de persones de l’arxipèlag que han dit i fet molt en la trajectòria del país en els darrers decennis. Una col·lecció que coneix prou bé Víctor Gayà que el 1997 fou l’encarregat de dialogar amb Jaume Santandreu tot presentant “Jaume Santandreu. El sexe del profeta”, que va ser el segon volum d’aquesta col·lecció.

Amèlia Forteza fa quaranta anys que coneix Carles Ponseti durant els quals, amb ell, ha après a escoltar música i a estimar-la; a atansar-s’hi des de l’emoció i la veritat, aspectes a partir dels quals, a més de la sinceritat i la passió, crea, dirigeix i fa sentir Ponseti.

Per a Víctor Gayà, el seu treball no és precisament una biografia convencional, tot i que, naturalment, repassa la vida de Ponseti. No respon tampoc a una entrevista a l’ús que no depassa les preguntes i respostes. Tampoc no és una confessió plena, perquè no inclou ni l’absolució ni la penitència; i tampoc no és un exercici terapèutic. És una conversa, un document testimonial fidel a paraules i gestos obert al lector. Un treball per a ell molt enriquidor perquè ha après molt de música, de psicologia i de molts  més aspectes en dialogar amb un dels músics més rellevants dels darrers anys.

Per la seva banda, Carles Ponseti ha indicat que es torbà molt a acceptar la proposta de Víctor Gayà perquè és molt gelós de la seva intimitat i no vol mesclar la seva vida personal amb la professional. Si ho va acceptar va ser perquè deu molt a les persones que li han fet costat sempre i sense les quals no seria ell; el llibre, per això és un retorn amb qui ha compartit i comparteix la passió per la música. També va influir en l’acceptació de la proposta les vivències sense ostentació dels seus avantpassats. Considera que el resultat és real i autèntic; que si un creu fermament en una cosa, necessita d’altres. Tot i que ell sigui molt autoexigent, necessita compartir el seu treball, i, en aquest sentit, se sent una persona privilegiada perquè a través de la música ha forjat amistats que es mantenen, com ho fa la família. Per a tots ells s’ha volgut exposar en aquest llibre al que Víctor Gayà hi ha abocat l’exquisidesa de la seva expressió.