marginàlies

El mossèn entrà al bar arrossegant els peus. Mirà l’amo amb els seus ulls de llangardaix,  arcà
lleugerament les celles, el saludà com si li costàs una enormitat i s’assegué a la taula que solia. D’un tros lluny, el taverner, corprès per la macilència del venerable, li demanà si tot anava bé i el prevere mogué lentament endavant i endarrere la seva testa coronada de blanc. Quan l’amo li serví el cafè i el
croissant, preparat per estirar-li la llengua amb l’empat extrem del Barça, en notar-li la suor exagerada i la seva respiració apesarada, deixà anar les bromes i, tement la desplomada del client més dilecte que tenia, s’hi assegué a la vora prenent-lo per l’espatlla. El mossèn li atansà un full, interpretant el
masover que volia que el llegís. El prengué empaitat pels alens trencats del tonsurat i començar a llegir:

El nostre pa de cada dia
darrerament ens el donau
molt esmorrellat, Senyor.
I mirau que hem perdonat
l’imperdonable i que callam
com els morts o les pedres
totes les porcades que ens fan.
Permetreu que caiguem
en l’abisme de la inòpia?
Faci’s la vostra voluntat
si així consta al full de ruta
escrit a l’alba de l’eternitat,
però deixeu que desembeinem
>la ràbia, el crit i l’espasa,
que no som esclaus ni bandejats.
Alliberau-nos, Senyor,
vós que podeu, de tant de mal.

En haver acabat, la testa del mossèn caigué damunt la taula de marbre tot trencant la xicra del cafè que no s’havia begut i que encara fumejava.