marginàlies

Ahir vespre, en acabar el gran espectacle de l’eclipsi de sol sencer o total, ni la lluna ni l’astre que ens permet viure sortiren a l’escenari imponent -un dels molts titulars xarons que segur que corren- per respondre amb un rosari de capades els aplaudiments fervorosos de les multituds que, al nostre arxipèlag, farciren moltes platges, cales, calons, ports i badies. Tots dos tenien excusa: la lluna perquè era nova -i per això no n’hi havia, de lluna, tan sols la vàrem veure quan s’oposà al sol-  i el sol perquè es va sentir humiliat per haver-lo apagat totalment un minut i poc un vulgar satèl·lit diametralment quatre-centes vegades més petit que ell.

Pel desplegament dissenyat pel Govern i els cossos i forces de seguretat de l’estat i executat completament, semblava que, enlloc de celebrar un dels fenòmens naturals més cridaners i amables, els illencs -autòctons i de passada- acabaríem provocant una catàstrofe natural. No ha estat així i aquests mateixos dissenyadors i executants han donat l’enhorabona als ciutadans pel seu comportament; la qual cosa vol dir que abans no hi confiaven.

I si ha estat així, si tothom -amb les excepcions que hi ha d’haver sempre- ha demostrat prou que encara queda seny i sentit comú, els hauríem de retreure la seva desmesura i ganes d’actuar pel broc gros. I per cert, què ens costà tanta mobilització? Ho sabrem mai?

L’eufòria ens durarà uns quants dies, sens dubte, però no molts, els necessaris perquè ens engresquin amb qualsevol altre esdeveniment únic i històric.

I tot això no lleva que les sensacions de l’eclipsi varen ser estamenejadores. Si pel que fa a la naturalesa hi obríssim tant els sentits…