marginàlies

Diu el meu preceptor menor que l’any 999.999 el nostre planeta haurà perdut la terra i tot serà de vidre irrompible. Per això, ja no es dirà planeta Terra, sinó planeta Vidre. Hi haurà robots de metall, això sí, al servei de les persones, que no haurem canviat de semblant. No tindrà terra, el planeta, raó per la qual haurà desaparegut l’agricultura i bona part del regne animal, però quan una persona tingui gana, bastarà que pensi què li ve de gust menjar o beure i una màquina expenedora l’hi oferirà immediatament. Així, les persones viuran sense fer res, no tendran necessitat ni d’anar a escola, ni d’anar a fer feina ni d’ocupar el temps. No s’hauran de guanyar la vida. Senzillament i simple la faran, a la vida. Tothom farà el que li agradi o li roti sense atendre cap imposició. No s’haurà vençut la mort, però els éssers humans viuran molt més que no ara; segles i tot, probablement. I els robots no podran rebel·lar-se, és clar. Estaran permanentment al servei de les persones, com si fossin els seus esclaus, però com que seran màquines, no demanaran mai el seu alliberament perquè no sentiran res ni es cansaran de ser servidors dels seus amos. El nom del planeta, Vidre, enamora; no tant el panorama que descriu, però no li ho he dit al preceptor. Podria ser la profecia del Vidre, sí.