marginàlies

Ara que les congregacions religioses de dones han perdut -per fortuna- tant de predicament com efectius, fet que les deixa al caire de la inanició, en les sobretaules que no tenen pressa d’aquells dinars amb subjectes que s’encaminen cap a la vellesa amb certa recança i la resignació més tolerable, solen fer-se lloc en les converses noms i fets de monja que amb el pas del temps han perdut tot el poder però que, en el seu moment, dirigiren amb mà de ferro pensaments, obres i silencis de dones que de la repressió, l’abnegació i de la subordinació en feien l’adob per a la criança dels fills. I aquesta mà de ferro es pot considerar literal perquè les monges patentaren una pessigada i també eren expertes en altres tocs de bastó i de consciència de la mala. A les dones que intenten surar en una senectut cada cop més exigent en dosi de memòria i autoesment ja no els costa admetre que les monges les atemorien i que, certament, pegaven per molt que els càstigs que infringien no constassin a la doctrina que feien entrar a la mala en els magins de dona en construcció.

Apareixen noms, clar, noms de monja vinguts de fora per colonitzar, per deixar clar a les seves alumnes o deixebles que el castellà era la llengua de prestigi i el català illenc signe de curtor de seny i de mires, i que per això només valia per dir-lo a casa i poc. Hi ha noms de monja que encara ara es claven, sor Maria Leocàdia, per exemple, un nom desconegut a l’illa que imposa, que deixa petja per fer difícil la seva deglució.

Ja no hi ha monges per fer costura a les nines i els convents, molts d’ells, són venuts a preu d’or per més ofendre, si va a dir ver: d’escoles repressores a llars de luxe o restaurants privatius. Signes del temps, en diuen d’aquesta transformació.