marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

17 de març de 2014
0 comentaris

PERSONES D’EDAT

En la presentació d’una guia per a persones que en cuiden d’altres que no es poden cuidar, amb la persona que m’acompanya i mentre els polítics tanquen l’acte, encetam un minidebat sobre les diferents denominacions que reben les persones que tenen la fortuna d’arribar a la vellesa.

 

De sempre he considerat que aquestes persones s’han de dir velles, així de clar i de respectuós. La companya i altres col·lectius professionals sostenen que, avui per avui, el substantiu “vell” suggereix caducitat, decadència absoluta, derrota i altres sensacions d’inutilitat i gairebé nosa. A més, suggereixen els partidaris de noves nomenclatures, el terme “vell” no determina prou, és molt ampli, abasta excessiu terreny vital; o sols és efectiu quan entra de ple en la senectut. Per això, consideren que és més adient parlar de “gent gran”, més que no de “tercera edat”, perquè, amb la perllongació de l’esperança de vida, hi ha una edat més, que seria la quarta. Em costa d’acceptar aquests eufemismes que, tanmateix, dilueixen el valor de les persones que arriben a velles.
Tanmateix, aquestes noves denominacions, des del meu punt de vista, tenen molt a veure amb la consideració que tenen els vells. De fet, la família, en molts pocs anys, ha sofert tantes transformacions que ha posat a prova l’adaptabilitat dels éssers humans. La gent gran, la tercera o quarta edat, en general i tot i acceptant que puc caure en la caricatura, és viscuda amb passivitat, com a càrrega o problema i no com a valor.

Fins no fa massa anys, la gent vella era la dipositària de la memòria, de la nissaga, lligada necessàriament a la saviesa i per això era respectada. Sent així, la família tenia ben assumit que, en ser l’hora, havia de cuidar els seus vells a casa seva. Als asils sols hi portaven els que no disposaven de família pròpia ni extensa. Avui, han canviat les tornes i es té assumit que els vells s’han d’asilar, en ser l’hora, perquè la feina impedeix els fills de fer-se’n càrrec. Encara més: la incorporació de la dona al mercat de treball, ha accentuat aquesta tendència perquè les dones eren les que es feien càrrec de cuidar els vells.

Dóna molt de suc, el tema. I si va a dir ver, hem de reconèixer que no hem sabut fer bé el trànsit de ser vell a ser “de la tercera edat”. I tenim una expressió magnífica que no feim servir perquè desconeixem o perquè som banastres: persones d’edat, així de clar i català.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.