marginàlies

A Can Gazà, avui, s´hi respirava inquietud i la hipersensibilitat s’enfilava per les parets. El nostre coc i síndic general ha decidit, amb resolució exemplar, d’argollar-se a Sa Casa Llarga per clamar per la dignificació dels marginats –li costa, al coc, abandonar aquesta denominació- que, a través de l’autogestió i l’autofinançament, havien aconseguit un punt de suport capital per recuperar la confiança. Al llarg de sis anys, en aquesta finca que fa partió amb Son Espases, Can Gazà ha mantingut a ple rendiment tres tallers, de recuperació de mobles, roba i llibres, que ocupen diàriament una desena de residents. La feina d’aquests gazanencs trobava una certa recompensa amb la venda a preus regalats d’aquest material de segon ús. D’aquesta manera, els marginats ocupats deixaven de ser càrrega per passar a ser agents actius de la seva recuperació i, a la vegada, l’entitat ingressava uns imports que es reinvertien en els tallers i en els residents.

Sense poder disposar de Sa Casa Llarga perquè la propietat no vol renovar la cessió de la finca, se’n va en orris aquesta eina nobilíssima recuperadora de persones. El programa assistencial de Can Gazà, per tant, que, com dic, es fa fort en l’autoregulació i l’autofinançament, coixejarà de valent i pot fer perillar la seva continuïtat. Per això, Jaume Santandreu, coratjut de mena malgrat els setanta-set anys que farà d’aquí a poc; utòpic amb peus de terrissa; somniador a prova de malsons, s’argollarà fins a trobar un altre indret on seguir fent de Pere Nolasc, com diu ell, el mercader barceloní que fundà l’Orde de la Mercè fa 797 anys.

Dijous vinent començarà l’argollada, vull dir l’encadenament, delejant trobar el suport necessari, responsable i ben allunyat de la beneficència, que permeti seguir posant messions per l’honorabilitat de les persones més arruïnades.

Tota una lliçó que reclama una treta de capell ben ostentosa.