marginàlies

Avui va 705 anys que va morir Dante Alighieri, lingüista, filòsof i poeta florentí, autor, entre d’altres, de “Divina Comèdia” una de les obres capitals de la transició del medievalisme al renaixement i de la literatura universal.

Bon moment per recordar els versos 22 al 57 del Cant tercer d’Infern, d’aquesta obra, en traducció de Joan F. Mira (Proa, Barcelona, 2000):

Allí eren tots sospirs, i plors i clams
ressonant per un aire sense estrelles:
al principi, sentint-los, vaig plorar.
Llengües diverses i parles horribles,
paraules de dolor, accents de ràbia,
veus altes, ronques i sorolls de mans
formant un tumult, giravoltant
sempre, en un aire sense llum ni temps,
com l’arena quan s’arrombolla el vent.
I jo, amb el cap tot confús per l’horror,
vaig dir-li: “Mestre, què és això que sent?,
qui són aquests tan vençuts pel dolor?”
I ell a mi: “Aquest aspecte miserable
tenen les tristes ànimes d’aquells
que van viure sense infàmia ni honor.
Es barregen al penós cor dels àngels
que no van ser ni rebels ni fidels
a Déu, pensant només en ells mateixos.”
El cel no els vol, per no perdre bellesa,
ni els accepten en el profund infern,
perquè els reus no se’n puguen gloriejar.”
I jo dic: “Mestre, com pot ser tan greu
allò que els fa lamentar-se tan fort?”
Va respondre: “T’ho diré molt breument:
no tenen l’esperança de la mort,
i la seua vida és tan cega i baixa
que els fa enveja qualsevol altra sort.
Al món no van deixar ni nom ni fama:
la pietat i la justícia els menyspreen;
però no parlem d’ells, mira’ls i passa”.
I jo, mirant, vaig veure un estendard
que, voleiant, corria tan veloç
que semblava impossible d’aturar;
i darrera venia tal munió
de gent, que jo no hauria cregut mai
que la mort hagués fet tan gran destrossa.