marginàlies

Tafanejant per facebook em trob que un dels agregats a la meva llista d’amics ha “penjat” una notícia de fa poc més d’un any que, si no fos per ser el dissabte de Nadal, amb tot el que l’envolta, no en faria menció. Mira, em dic, tot i ser aigua passada em servirà d’excusa per recordar aquells que aquestes festes els són una purga, per uns motius o altres. En aquesta nota periodística es dóna compte que la que serà la propera alcaldessa de Madrid, Ana Botella, i aleshores delegada de Medi (“Mig” per a molts polítics balears) Ambient i Mobilitat, deia que les dues-centes persones que dormien als carrers de la zona centre d’aquesta urbs eren una “dificultat” a l’hora de mantenir netes aquestes vies.

A aquest estol de desemparats s’hi afegien els grafitaries, a l’hora de mantenir en estat deplorable el nucli històric de la capital espanyola, segons la senyora Botella. Santa paraula!, que segurament li digueren els seus correligionaris. Del que se’n desprèn d’aquestes manifestacions és que ella feia molt ben feta la feina per la que se la pagava molt generosament i els indesitjables pobres de solemnitat els qui l’hi descarabutaven.

Fa més d’un any, com dic, d’aquestes declaracions, però em sembla que encara ara les deu mantenir. Culpabilitzar les víctimes és una excusa vella, molt vella, que tots els poderosos i manaires branden a l’hora de justificar les seves misèries o les seves atrocitats. No cal posar-ne exemples. Tampoc no cal comentar extensament les paraules de Botella: amb un renec n’hi ha prou. Basti recordar, en uns dies tan assenyalats com aquests, que ningú no fa del carrer la seva llar per voluntat pròpia. I si algú manifesta qui hi viu apel·lant a la llibertat i tot, vol dir que és esclau de les seves pròpies mancances i limitacions. Per això, la brutor dels carrers, carrerons i vials de “la villa y corte” (i de qualsevol altra ciutat o capital, no ens enganyem) no es resol amb màquines escuraxiclets, escombriaires i altres elements urbans que percacen l’asèpsia: es resol tractant dignament la matèria humana i tots els seus matisos. Desitjar els molts d’anys als intemperiaires és molt més que una cabronada. Tenir-los present, però, i mirar de fer quelcom per ells, és consubstancial a la decència humana.