marginàlies

Tenc un amic des de fa cinquanta-sis anys (que l’amistat s’hagi mantingut tant de temps és mèrit absolutament seu que no deixa passar molt de temps sense donar senyals de vida) a qui li agrada molt cuidar arbres fruiters i, en general, els fruits de la terra. Viu voltat de tarongers i llimoneres als que cuida amb un esment gairebé colpidor i no només en té de diverses classes (mandarines, de sang, navels, navelines i whasington), sinó que té un taronger que també fa llimones i un altre que fa taronges navels i whasington. És un mestre dels empelts, clar.

Hem dinat plegats, avui, i a l’hora de veure’m pelar una taronja navel del seu hort ha tengut un atac de rialles que, certament, m’ha incomodat perquè he pensat que amb la taronja em comportava com un passarell i, justament, davant un especialista en cítrics.

Ves a saber perquè, a l’hora de pelar un fruit rodó m’afany a treure-li la pell d’un sol tall, començant pel capoll i voltant el fruit en espiral fins arribar a baix sense rompre en cap moment la peladura. Al final, si tot s’esdevé com està previst, em queda tota la pell en acordió, com si diguéssim. I no sols això, sinó que, en el cas de les taronges, procur deixar els grells ben nets, llevant tota la matèria blanca que amargueja i que no record quin nom té però que, de petits, en dèiem formatge.

El meu bon amic m’ha fet a saber que ell, de sempre, ha pelat les taronges tallant en perpendicular el capoll i l’altre extrem a qui ell diu guixa, i fent uns talls longitudinals de mil·límetres a la pell que després separa amb el dit índex.

Veure que no havia fet el ridícul perquè el resultat era el mateix m’ha llevat un bon pes de sobre i per sorprendre l’amic li he dit que jo, de vegades, també pelava les taronges amb forqueta i ganivet, i li ho he demostrat amb prou solvència. En veure el resultat m’ha mirat a mi i a la taronja pelada a l’estil estugós alternativament i ha somrigut amb tota polissoneria.