marginàlies

Raport de les mil tres-centes seixanta-dues passes per les artèries exclusives per a vianants de la capital a les deu de la nit d’un dimecres de setmana cossera: la llum imprescindible per defugir la
intranquil·litat que tant aclapara, un callar -de tot i per tot- gairebé forçat per la fosca, una cameta d’aranya que fa llenegadís el trespol i el creuer de trenta mirades a tot estirar. Llambregades temoroses, algunes, llevat de les que provenen de dos policies motoritzats que miren intensament, com els mussols; com qui cerca l’agulla dins el paller o ronya per gratar.

En arribar a la plaça principal, dues o tres rotllanes d’homes de parla forana que miren passar distretament qui camina i tracten vés a saber de què. Els bars comencen a arreplegar les taules, cadires i tendals de defora i encara no són les deu i quart. El cambrer que retira les del cafè del cap de cantó ho fa amb tota recança qui sap si perquè, amb la pluja intermitent que ha fet durant tot lo dia, no han fet el calaix acostumat o que esperaven. Una al·lota, asseguda a la bancalada de la parada del bus, parla fort per telèfon i plora desconsoladament. Vesteix de negre amb els pantalons a tall de malucs i la jaqueta a ran de llombrígol. La trinxa de pell que mostra encara no ha vist gens de sol, enguany. Hom intueix que es baralla amb el seu al·lot. Se l’entén poc: el que més, els renecs, gruixats de mena. Crida l’atenció, sobretot, el seu panteix, però ningú no s’hi atansa per mirar de donar una mà. L’esfera privada és inviolable. Voldria l’ajut, l’al·lota? Un cessant –com designava els alcohòlics de carrer el fill d’una amiga quan tenia poc més de deu anys- se la mira tastanejant, remull d’orins i pluja, i remuga quelcom que ningú no entén. Es veu córrer un home però ningú no pateix ni s’altera: tothom sap que la manera com ho fa indica a les clares que arriba tard, que no fuig amb cap botí estirat a algú –o alguna- confiat en excés. Tot i la brusca, passen pocs cotxes: es poden creuar en vermell els quatre carrils per sentit. Ni taxis lliures, passen. Ni cap ambulància. La parella de policia motoritzada que fa uns instants escrutava el laberint de carrers de la part antiga, entren a la plaça lentament, sense fer soroll, com els moixos a punt d’abordar el rebost. I en entrar a casa hom pensa que la solitud mai no es festosa.